Original subtitles

Hòstia, no l'havia vist mai, aquesta foto, d'on l'has treta?

(dona) Estava a l'arxiu que em vau donar.

Un viatge, això, eh?

Potser encara abans de marxar.

El fet aquest que digués sempre: "Aniré a buscar el camió",

mai ningú s'ho va creure.

Tal com el coneixem, mai ningú s'ho va creure.

Llavonses aquesta seva ideia d'anar a buscar el camió

sempre, sempre, sempre, sempre,

"hem d'anar a buscar el camió, hem d'anar a buscar el camió".

(home) Què vols anar a buscar al cap de 30 anys una cosa que has deixat?

És impossible.

A qui se li acut volguer pensar que encara continuarà allò allà?

És impossible.

Comencem pel principi.

A veure, com va anar això? Primer la ideia.

Eren unes ganes de dir: "Hòstia,

per què no fem alguna cosa per anar a conèixer món?"

La informació que rebíem era molt poca,

és a dir, quatre diaris i para de comptar.

I a la tele només hi havia dos canals

que eren en blanc i negre i eren del règim.

(home) Bueno, teníem ganes de sortir de la grisor del país on vivíem,

i teníem unes feines que no... no ens feien feliços,

l'esperit de conèixer, l'esperit d'aventura...

Vic se'ns havia fet petit.

"Un equip de sis persones pretenem donar la volta al món en tres anys.

Utilitzant un vehicle de quatre rodes

amb el qual recorrerem 183.300 quilòmetres i visitarem 113 països."

Per tant, aquest era el pla... Hm.

Però les coses van anar diferent. Les coses van anar diferents.

(home) El moderno prestigio industrial de España

se ha cimentado en buena parte

gracias a la marca de vehículo de transporte Pegaso.

Su excelencia el Generalísimo y el Ministerio de Industria

se congratula del éxito obtenido por las plantas de fabricación

donde millares de obreros,

llenos de orgullo nacional producen hasta 7.500 unidades anuales.

(home) Com que en Jordi i en Jou

treballaven als concessionaris de Pegaso a Vic...

-Va sortir la idea que si ho fèiem amb un camió,

Pegaso fins i tot ens farien d'espònsors

per donar una volta al món.

I a més a més ens poguessin donar algun diner per equipar-lo bé.

Nosaltres ens vam haver de comprometre

a fer unes filmacions, a fer unes fotos...

Per tant, era una mica un grup de hippies...

esponsoritzats per uns empresaris franquistes.

Home, és que, realment,

va ser com un miracle que diguessin que sí.

Sí, realment els titulars eren... eren... eren espectaculars.

"Para un Pegaso darle la vuelta al mundo es solo un trabajito más."

Sí... ¡un huevo!

"Nom: Pere Camps. Edat: 22 anys.

Durant l'operació s'encarregarà de la conducció i els idiomes."

"Nom: Josep Maria Casassas, 23 anys.

Durant l'operació s'encarregarà d'operar la càmera de vídeo."

"Xavier Arranz, edat: 23 anys.

Durant l'expedició s'encarrega de les finances i la sanitat."

"Nom: Jordi Vila Riera, 26 anys.

Durant l'operació s'encarregarà

de la fotografia i del manteniment del camió."

En Sanjo, li dèiem. En Jesús Maria Sanjosé.

-Va ser el que va estar menys temps en el viatge dels 6 que vam marxar

i per tant sempre feia el que creia que era millor per ell.

-El meu nom és Josep Maria Puigferrer i Casassas.

Tinc 24 anys d'edat.

Durant l'operació m'encarregaré d'escriure articles sobre el viatge

i portaré el diari.

(aplaudiments)

-Quan surts i veus tot això, doncs hosti,

i la importància que ens van donar, ens va flipar bastant.

I realment estàvem convençuts que ho faríem.

Jo vaig estar sempre convençut que ho faríem.

Però el que passa, es donen les circumstàncies que es donen,

i la vida també opina.

Cuando salimos nosotros de Barcelona éramos seis chicos

y digamos que teníamos la visión de dar la vuelta al mundo.

¿La vuelta al mundo?

La vuelta al mundo en un camión Pegaso.

Y recorrimos Europa, Oriente Medio, Asia, Australia, Norteamérica,

Centroamérica y parte de Sudamérica hasta Perú.

Esa era la idea.

-Están en la busca de la casa móvil. -De la casa móvil, sí, señor.

Ho vam posar com a banc de proves, Europa.

Carreteres asfaltades, assistència, gasolineres,

i provà'ns-e a nosaltres, a veure com aniríem de convivència.

-El dia arrencava de bon dematí

buscant on podies trobar un vàter, perquè el camió no portava vàter.

-Havíem de dormir tots sis a dintre,

havíem de menjar tots sis a dintre cada dia.

-Recordo perfectament cada racó, tal com estava predisposat tot.

En tres setmanes ja era casa nostra.

-L'esperit era democràtic, no hi havia "jefe", no hi havia amo,

ho havíem de decidir entre tots.

Votàvem perquè hi havia una caixa comuna, dingú teníem ni un duro,

i tot el que fèiem ho compràvem conjuntament.

Es veia que hi havia bon rotllo entre nosaltres.

-Una experiència de convivència d'aquest tipus amb aquests amics

no es dona en moltes circumstàncies

perquè es pugui experimentar amb això.

I nosaltres, jo crec que l'experiència de convivència...

és l'assignatura millor de tot el viatge, la que vam portar millor,

malgrat tot el que va passar.

-"3 d'agost de 1981.

El camió s'ha espatllat.

No estava previst parar aquí però el camió ha decidit aquest destí.

He anat a veure un mecànic que és conegut amb el nom de El Artista,

i li he demanat pressupost per arreglar el camió."

-¡Hola, José María! -¡Buenas!

-Que eres jodido, la puta madre. -He tenido de cómplice a tu hija.

-Tú no cambiaste nada. -¡Hombre, sí, soy muy mayor!

Jamás en la vida pensé de abrir la puerta y encontrarte.

-(dona) Ahí te ha sorprendido. -Ahí.

Y un pajarito, vuestra hija,

nos ha dicho que aún trabajas un poco de mecánico

y ya veo que estás agarrando coches.

Acuérdate, José María, cuando estabas en Tacna.

Em venen llàgrimes als ulls, eh?

M'emociona.

-Realment el canvi brutal

va ser arribar a l'Orient Mitjà, sí, sí.

Allà va començar la part interessant.

"16 d'octubre de 1976.

Hi ha qui té pressa i vol marxar ràpid dels llocs,

però per majoria es dicideix que ens ho prenguem més amb calma.

No som cap expedició que va a conquistar res ni a descobrir res,

som uns nois que ens hem ajuntat per anar a viure el món.

Nosaltres no hem d'anar a fer cap marca,

simplement anem a veure tot el món,

a conviure, llisa i planament."

Joselín...

Toda una vida, José.

Este, volviendo a lo del camión, este, José,

pasaron los años y se fue...

Deteriorando.

...deteriorando por el tiempo que estuvo ahí estacionado,

la lluvia y cuanta cosa.

Y yo tenía a mi familia ahí y me vi en la obligación ya de...

Tomé la determinación de venderlo para que lo saquen de ahí.

-¿A quién? A un chatarrero. -A un chatarrero.

Sí.

"2 de novembre de 1981.

Avui tampoc han avançat res en el motor.

Jo fa un mes que no en tinc ni cinc, en Víctor m'ha dit...

que em deixa quedar-me a dormir dins el camió en el seu taller."

Y no sabemos qué pasó con el chatarrero.

¿Tú crees que puedo encontrar algo?

-¿Del camión? -Sinceramente.

Yo la realidad pienso que ya fue.

-¿Sí? -Sí.

-Ya se destruyó. -Sí.

Y, como te digo, José, tú vas allá, conversas con él...

y de repente te dice: "En tal sitio está", o qué sé yo.

Es decir... tengo alguna esperanza.

-Me parece que no, José. -Vale.

Bueno, lo siento...

José, yo jamás pensé, jamás pensé...

-Que vendría. -Que vendrías.

Yo tenía ganas, como otra gente quiere... qué sé yo,

comprarse una casa nueva, comprarse un coche nuevo,

yo quería cumplir y terminar esta cosa,

que digamos, ahora, esta misión, llámale como tú quieras,

esta carpeta,

digamos, salga como salga todo, ahí termino yo.

-Bueno, a Calcuta,

esclar, nosaltres volíem embarcar cap a Austràlia amb el camió,

i fer un recorregut, però ja vam veure que no hi havia possibilitats.

-Valia tant de Calcuta a un port de Malàisia

com de Calcuta a San Francisco,

no podíem anar saltant per tot Indonèsia d'illa en illa,

era impossible.

Em consta, si no recordo malament, que es va demanar a Pegaso,

es va fer una carta: "Què fem? Voleu que portem el camió cap allà?"

i em sembla que no ens van ni contestar en aquella època.

Ah, sí?

"Trobem un telegrama d'aquí

que ens diu que Pegaso no vol saber res dels nostres problemes

i es descarta la nostra proposta.

En una reunió decidim democràticament

seguir sense el camió per Àsia."

Chao, José María.

Y que termines, José, feliz, con el sueño.

También, y ustedes cuídense mucho, también.

Gracias.

-Ahora sí. -(home) Esto es el centro.

Ahora sí, ahora sí. Ahí está la... Ahora sí.

Sí, sí, ahora sí.

Ara sí. Aquí sempre venia a comprar loteria.

Sí, sí, sí, sí, sí.

Sí, ara sí que em sona tot això.

"22 d'abril de 1982.

Tacna és l'última ciutat del Perú, abans d'entrar a Xile.

Com totes les ciutats frontereres,

es nota, en l'ambient que hi ha, que hi passen moltes coses."

-Amèrica del Nord, gran impressió.

Vens d'un any a Àsia, tothom de vacances...

Va ser un... un xoc brutal.

-"Han estat 4 mesos parats en el mateix lloc però igualment intensos.

Ens sentim capaços de fer tot el que ens proposem."

-"Muy señores nuestros,

como continuación a nuestra última carta aún sin contestar,

deseamos llamar su atención al hecho de que repasando las obligaciones

que por su parte figuran en contrato,

quedan incumplidas en lo que se refiere al número de reportajes

que deberíamos haber recibido,

así como la parte filmada de la operación."

-"Mucho les agradecería

me informan sobre el motivo que les hace variar sus planes.

Muy atentamente, jefe de relaciones internacionales de Pegaso."

Hi havia uns compromisos cada tres mesos, cada sis mesos,

no me'n recordo exactament,

que havíem d'enviar un reportatge i material.

Començava a perdre una mica el sentit de l'"expedición",

i dels reportatges i l'obligació aquesta.

Tot i així considero que tenen raó,

però nosaltres ja començàvem a perdre aquest compromís.

Buenos días.

-Pase. Muy buenos días. -Buenos días.

-Usted acá está jovencito. -Tenía 25 años.

Está joven.

Súper, están, qué bueno.

Y ha recorrido pues gran parte del mundo.

-Sí, sí. Como unos 70 países. -Excelente.

Ahí uno la vive. La vive, cada momento.

Qué cosa tan bonita pero hay cosas que no se han ganado, creo yo.

-¿Ha hecho familia? -¿Cómo?

-Esposa, hijos... -No, no tengo ni esposa ni hijos.

Tenía mis padres,

pero fallecieron durante este tiempo que yo estuve fuera.

¿Y extraña esto?

-¿El hecho de no tener pareja? -Así es.

Bueno, a veces.

¿Me permite que le diga una cosa? Con todo el respeto.

-Tiene unos dientes muy bonitos. -Pero no son míos.

Es que yo me encuentro...

Yo aquí he visto aquí en Tacna, hacen muy buena ortodoncia, ¿no?

Muy buena, sí.

-¿Qué son, implantes? -Implantes.

Bueno, muchas gracias por...

Cómo no, José.

(dona) Hola, buenos días.

El señor viene de España

y está tras los pasos de un vehículo.

Este era el vehículo, era para seguir un poco la pista,

a ver si ustedes me podrían dar algún tipo de información.

-¿Cuánto tiempo me dice? -Del año 84.

¡84!

Yo no sé si ustedes tienen algún tipo de registro.

Tenemos un inventario de vehículos internados.

Sí.

Bueno, no está en el inventario, no hay inventario de ese vehículo.

Vale. Es decir, no hay nada de nada.

No, acá en este depósito...

En este depósito no hay nada de nada.

Vale, pues bueno.

Gracias, adiós.

"24 de juny de 1982.

Avui un vident m'ha llegit les mans.

M'ha dit que em quedaré molt de temps en aquest lloc.

Jo li he contestat que ara ja fa molt temps que estic aquí.

Ell m'ha mirat i m'ha dit que m'hi quedaré més temps."

¿A usted le suena haber visto este camión?

Es un Pegaso, es un Pegaso. No, es un camión español.

Hola, ¿qué tal? Buenos días.

-Bien, ¿y usted? -Muy bien.

-¿Se acuerda de mí? -José.

José.

¡Ah, qué gusto!

Hola, Josep. Hola, Josep.

Hola, Josep.

O sus hijos...

¿No? ¿Y por aquí al lado tampoco?

No conoce, ¿no? Gracias, ¿eh?

Hace años yo recuerdo haber visto este camión en el taller El Artista.

-Sí, en la avenida Tarata. -En la avenida Tarata.

Sí, señor.

Como yo, este, llevaba mi camión para hacerlo arreglar ahí,

ahí lo vi, este camión, ahí.

-Pero después ya jamás... -Lo perdió de vista.

-No le suena. -No me suena.

No le suena.

-Al Canadà vam tenir una avaria i vèiem que no avançàvem.

-Vam dir: "Tu, això no té sentit."

Anar amb el camió aquell ja...

era pesat, pesat, era lent i no sé què, i hosti tu, era un enrenou.

Era una càrrega, una càrrega totalment.

-Pesava 13 tones.

Esclar 13 tones per un motor de 125 cavalls, doncs no podia.

Era molt lent.

-La veritat, ens vam posar a treballar a Alaska,

dormíem al camió, no gastàvem ni un duro,

treballàvem als restaurants que ens donaven la teca.

-Hòstia, va arribar un moment...

que treballava 10 hores cada dia tots els dies de la setmana.

Però esclar, això es torna rutinari.

"Què he vingut a fer, jo, aquí? A treballar de "bus boy"?"

Se'm comença a dir: "Hòstia, això... fora.

Vaig dir: "Nois, jo me'n vaig."

-"Les coses han canviat molt per aquí a Globus

i la llibertat pot convertir-se

en la mateixa destructora de l'operació.

La mateixa llibertat que un dia ens va empènyer a marxar

ara se'ns gira en contra."

-L'esperit personal,

l'esperit personal va tornar a prevaldre sobre...

sobre el grup, no?, sobre una cosa comuna.

Era un treball intens, era un treball intens.

Portàvem dos anys llargs.

"Pensem a tornar o què fem?"

I vam fer una reunió i vam dir,

i ens vam proposar a nosaltres mateixos de retallar el viatge.

Llavonses vam dir: "Bueno, anirem fins a Centreamèrica,

anirem a Veneçuela",

que era el concessionari de Pegaso en aquelles latituds,

"i retallarem i tornarem cap a Espanya, a la plaça Major",

aixís, no?

I llavors ens vam trobar amb la sorpresa de Mèxic.

Mèxic va ser un punt d'inflexió brutal.

-Ja saps que a Mèxic hi ha tot tipus de drogues psicodèliques,

i estava molt de moda en aquell temps

fer viatges amb bolets al·lucinògens.

Aquestes drogues fortes van ajudar molt a posar-ho tot a punt.

Per la vida.

Fins que vaig dir: "Bueno, tu, escolta,

potser que marxéssim algun dia, perquè sinó ens hi quedarem, aquí."

I vam tirar per avall amb tota la intensió d'anar a Costa Rica,

i vam anar al concessionari de Pegaso,

i Panamà, i a Panamà ens vam trobar amb el mateix problema.

-No hi ha carretera per anar de Panamà a Colòmbia,

sinó que has d'agafar un vaixell.

I un vaixell que no arribava, i que no arribava, aixís tot un mes.

No hi havia fi, és a dir, s'acabaven els diners,

havíem d'anar cap a Sud-amèrica,

valia calés enviar el camió un altre cop,

i fer Sud-amèrica sense un duro i tot Àfrica sense un duro,

i ja passàvem quasi 3 anys, i això no té fi.

-Tots estàvem una miqueta cremats.

Vull dir, de la mateixa vida, de la mateixa rutina del camió,

de veure'ns nosaltres mateixos tant de temps, no?

I esclar, jo en aquell moment vaig dir:

"Jo tinc moltes ganes de continuar però això no avança, jo plego."

Doncs els altres també s'hi van apuntar, menys en Jou.

Menys en Jou.

-Va sortir 3 a 1 que havíem de retornar el camió cap a Barcelona,

i en Jou que no.

Havia d'acceptar-ho.

Si sempre havíem anat amb el tema de... de la democràcia.

Vam dir: "Hòstia, però estàs boig, què faràs tu sol i tot plegat?"

"No, no, jo m'espavilaré, no sé què, no sé quantos..."

No el vèiem capaç, en Jou era d'oficina, era més de papers,

era més de no fer gaires quilòmetros tot sol, de no conduir massa.

Sí, no havia conduït el camió,

no sabia com funcionava el tema de mecànica...

Era més aviat una obstinació.

Però vaig dir: "Mira, tu, n'estàs segur? Tu mateix."

¿Y esto dónde lo mandan?

Nosotros eso lo mandamos a Asia,

a veces a Sudamérica, principalmente a la siderúrgica.

Así vienen los autos, ¿ve?

Todo esto tiene un valor,

así que, si ya no estaba prestando un servicio,

lo más probable es que lo hayan desguazado para hacer dinero.

Claro.

Así es, pues.

"4 de novembre de 1982.

He somiat que estava en un lloc desconegut.

Havíem pres cactus al·lucinògens

i hi havia una lluita entre diferents persones.

Estic cavalcant per paisatges desèrtics

amb quatre cavalls negres molt bonics.

Al costat hi ha dos elefants que fumen un puro."

-Caram, noi...

-Una cosa que m'ha explicat en Jou

és que es va quedar a l'altiplà del Perú o de Bolívia, no sé on,

allà, que es va quedar un mes, allà, amb una avaria,

que va demanar una peça de recanvi a Pegaso,

que no li va acabar d'arribar mai,

l'hi van fer arribar del concessionari del Perú...

Bueno, tu en saps més de la història del Perú d'en Jou que nosaltres.

Tu.

-Va tinguer un afer, diguéssim, amorós, i van arribar fins al Perú,

i es va quedar amb la noia, i la noia, pel que ha explicat ell,

que l'hi hem anat esgarrapant de mica en mica,

perquè li costa explicar,

doncs van començar a anar una mica de coca,

i llavòrens, esclar, el poc que tenien s'ho fotien en coca,

i quan es va acabar la coca la noia li va dir passi-ho bé.

Llavòrens es va vendre la moto, es va vendre el grup electrogen,

s'ho va anar venent tot per anar subsistint.

Bueno, en fi, cadascú foti el que vulgui, no?

Però allà per mi va passar una etapa miserable.

Miserable en el sentit que... menjar i poc, eh?

Amb quin sentit? I amb quina finalitat? No l'entenc.

Hi ha poc text. Hi ha poc text.

Explica ont era cada dia però no hi ha...

Blanc.

Molt blanc.

Poc negre sobre blanc.

Per què creus que no escrivia?

"14 de setembre de 1983.

He somiat que tornàvem tots sis amb el camió a la plaça.

Era un dia assolellat i molta gent venia a rebre'ns.

Hi havia la meva mare i el meu pare i em saludaven amb la mà.

Tothom estava content i ens abraçàvem i cantàvem.

Per fi havíem aconseguit el nostre propòsit:

donar la volta al món."

(home) Es parecido al que tengo yo.

-El modelo era 3040B. -Ya. El mío es 1065.

-Es la misma cabina. -Es la misma cabina.

-¿Lo quieren ir a ver ahora? -Sí ,si hay la posibilidad...

Qué ilusión, qué ilusión volver a ver un Pegaso igual.

El cambio de marchas era igual, es igual, es igual.

Es igual.

El cubremotor, el cubremotor también es igual.

Es igualito, igualito, todo igual, todo igual.

Esas lucecitas que hay ahí, todo igual.

Aquí Pegaso.

"3 d'octubre de 1983.

He parlat per telèfon amb un amic de Vic

i m'ha preguntat si estava bé del cap.

Jo li he contestat que crec que sí.

M'ha dit que tothom pensa que ja és hora de tornar.

Estic confós."

Todo igual, todo igual.

Hi ha moments que no sé si haig de tornar a casa,

especialment pel meu pare, que està malalt,

o si he de continuar la tasca que m'he proposat,

fer la volta al món."

Un lindo camión.

-No vaig entendre en Jou, per què volia quedar-se.

Sempre he pensat que el que no volia era tornar,

Per raons personals jo penso eh?, però en fi.

Algú elucubra...

que diu que quan l'hi va dir al seu pare...

el seu pare li va dir: "Si te'n vas no tornis mai més."

Penso que si realment s'aferrava a no tornar,

jo encara ho mantinc, perquè hi havia el pare.

Estic convençut que si el pare encara fos aquí encara seria allà.

Jo no hi vaig intervenir massa però vam posar tots diners

perquè se li comprés un bitllet per tornar,

amb l'excusa que el seu pare s'estava morint.

I va tornar, llavonses ja està,

ja estava aquí i ja va tornar a la realitat.

Però m'agradaria saber què penses tu,

per què creus que ell volia anar al Perú a buscar el camió?

Bueno, per acabar això. Per quedar tranquil amb ell mateix.

Per acabar el viatge, que nosaltres no en teníem cap necessitat,

perquè en el fons era una ferralla, ja.

Acá está la casa de mi papá,

acá era donde, esto, el camioncito, lo traje.

¿Y dónde estaba, exactamente, el camión?

Claro, acá fue el lugar donde lo estacionamos por última vez,

y por cuestiones que teníamos con mi padre y su avanzada edad también,

teníamos que darle un lugar donde él pueda estar...

-Vivir. -Vivir.

Yo viví ocho años y cuatro meses. Y usted vivió dos años y pico.

Así es. Como dos años casi para tres años.

Casi dos, tres años.

Mi esposa conocí ahí, nació mi hijo en ese camioncito.

¿Usted tiene alguna foto de esto?

Hosti... Això és el camió?

"Joder", sí, perquè...

La cabina, al costat...

El davant sense motor.

Sí, sí, sí.

Hosti, aquesta de l'interior no l'havia vist.

Sí, va fer un... un final...

una mica aixís...

deixat de la mà de Déu.

Fue como un nido de amor y también tuvieron un niño

y luego al final se fue poblando alrededor del camión,

y ya no lo pudieron sacar.

Los vecinos no querían que el camión estuviera allá

y se vieron en la obligación de cortarlo con soplete

y llevarlo a una fundición de Arequipa.

Yo tenía esperanza, pero parece ser que no.

Y la realidad pues va poniendo todo el mundo en su sitio.

Es decir, el camión no existe.

# (banda de metalls)

#

-¡Hola, Rosa! -¿Cómo estás?

-¿Qué tal? -Hola.

-Andaba buscando su casa. -Sí.

-Claro, antes había el taller, aquí. -Claro, acá era.

Y ahora hay una casa.

-Cómo ha cambiado, ¿eh? -Todito ha cambiado.

-Claro, son 28 años, cuántos años... -Cuántos años han pasado...

Ha cambiado todito un montón.

Esta es mi casa.

Mira, José.

Esta pieza la guardamos nosotros

con la finalidad de que, si tu en algún momento venías,

podértela entregar para que te la llevaras.

Esta pieza iba... clavada arriba, dentro del...

Una aquí y otra aquí.

Si esto era la cabina, había una en cada lado.

Quina sorpresa!

Quina sorpresa! Què tal?

-Bé tot? -Bé, tot molt bé, sí. Molt bé.

-Ha passat res aquests dies? -No, més corrupció...

Ah, sí?

-Què farem, ara, de positiu? -No, vaig dir: "Me'n torno a anar."

"Estimat Mia, com estàs?

Em va alegrar molt rebre la teva carta.

suposo que deus estar assabentat que es va morir el meu pare.

Vaig arribar a Vic el 26 d'octubre de 1984,

després de 100 mesos justos de rodar món.

Després de les primeres setmanes d'entusiasme

i de la novetat de la meva arribada, tot segueix com sempre.

La gent està preocupada per la feina, per l'atur,

pel futbol i per la política, com a tot arreu.

Jo vaig anar a Madrid a veure el director de Pegaso

i la veritat és que estava emprenyat i em fa fer quatre crits

dient-me que havia estat un desastre publicitari.

Estic d'acord amb el que dius,

que després de Globus mai més serem els mateixos.

En fi, quan tingui els diners que necessito...

tornaré a Tacna a buscar el ditxós camió.

Atentament, el teu amic Jou."