Original subtitles

Downloaded from YTS.BZ

Official YIFY movies site: YTS.BZ

- Te'n recordes, de demà? - Esclar que me'n recordo.

És molt temps, quatre anys, no trobes?

A mi em sembla que tot just comencem.

I què?

Què de què?

Ja has decidit què em regalaràs?

No ho tinc clar del tot, però...

I tu? - Jo ho tinc claríssim.

Vinga, un esprint.

Hola.

Què? Ja s'ha decidit?

- Em penso que m'enduré un gos. - Molt bé.

Un gos guardià? De companyia?

És per la meva dona, per l'aniversari de noces.

No em digui res més. Tinc exactament el que busca.

Agafi'l. No em digui que no és un gos preciós.

Sí, i tant.

Que maco. De quina raça és?

No hi entenc gaire, jo. - És un buldog anglès.

Quin cap més gros.

Quants anys té? - Ara, tres mesos.

Només. I creixerà o...?

- És preciós, oi? - Sí, sí.

I em pot dir què consumeix?

Vull dir el que menja i aquestes coses.

És que és la primera vegada que tinc gos.

Per ell també és la primera vegada.

No pateixi, li donaré tot el que cal.

- Què vol dir, això? - Li parla. Li parla.

Ara ja li puc dir que l'ha adoptat.

I és així com ho fa?

- Com va? - Molta calma.

Ja tinc el regal d'en Jean Pierre.

Ah sí? Molt bé.

Tinc ganes de veure el meu.

Digui?

Au, ja hem arribat. Ja som a caseta.

La cistella... A veure... Cap dintre.

No et moguis, eh? Quiet.

Quiet.

La camisa a la merda... No et moguis.

Ara dorms.

Te m'has pixat a sobre i t'adorms?

- Hola, sóc jo. - Hola.

- Ha anat tot bé? - No em puc queixar.

Té, amor meu.

Gràcies, vida.

Què deu ser?

- T'agrada? - És preciosa.

Gràcies, vida. Bé, jo t'he...

Bé, és una sorpresa.

Preparada? Veus res? - No.

Vigila.

Atura't. I...

No m'ho puc creure.

És una monada. Però que bufó.

Ei, m'agrada molt. Vine, vine cap aquí.

És mascle? - Sí. T'agrada?

I tant. Però he fet un bon ridícul amb la ploma.

Què dius? Que no. És una Montblanc.

De debò, és un regal fantàstic.

Estic tan contenta. Gràcies.

- Gràcies. - De res.

Què fa? Quiet. Renoi, quin alè.

Escolta, deu tenir gana, no?

- No ho sé. Tens gana? - Vine, la mama et farà el "ninaret".

Anem. - Sí, això, va.

Fa molt soroll. - Home, perquè menja. És normal.

Per cert, com es diu?

Mira, com que és un gos, proposo que li posem "Gos",

així segur que no es confon. - Jean-Pierre, és un gos de raça;

ha de tenir un nom.

Però no li posem un nom de persona, eh?

Sempre ho he trobat una bajanada. És un animal.

No, és un tresor.

"Tresor". És un bon nom, oi?

Tresor. Sí.

Sí, està bé. - No t'agrada?

És que sóc jo, el teu tresor, no?

No és el mateix. Tu ets el meu tresor, però un tresor diferent.

D'acord.

Vinga, dóna'm, ara toca anar a fer nonetes.

Va, un petonet a la mama.

- Ara a fer nones. - Molt bé. Au, al llit.

Així. Molt bé.

No, no. No ens hem entès.

La cistella és pel Tresor i el llit pel papa i la mama.

Em fa l'efecte que no hi està d'acord.

Doncs s'haurà d'aguantar.

O es malacostumen i llavors la feina és teva per adreçar-los.

I no podríem fer una excepció, només per una nit, no podríem...?

No, Nathalie, t'asseguro que no li faríem cap favor.

Ha de seguir unes pautes. - Penses en tu, quan dius això.

- No, en nosaltres. - Però només una nit.

Està completament perdut, pobre.

No coneix la casa, i a nosaltres amb prou feines.

- Aquesta nit i prou? - Sí, aquesta nit i prou.

Gràcies, vida meva.

Vine, petit.

No, ei! No. Què fas?

Quiet! Prou, va.

Passa.

Nathalie, que dorms?

Sí home.

Càsum el gos!

Ara te'n vas.

Tresor?

No, merda.

No hi tornem, eh?

- L'has tancat tu? - Sí, esclar.

No s'ha tancat tot sol. - Pobrissonet. Perdó.

- És que no em deixava dormir. - I com és que jo he dormit?

No ho sé, dec tenir el son més lleuger.

No t'ha molestat? - Gens ni mica.

Doncs quina sort, perquè mira, jo no podia ni aclucar els ulls.

A més s'ha fet un pet. - I tu l'has castigat.

L'he castigat! L'he portat a la seva cistella, aquí al lavabo.

¿Què diries si et posés el llit al lavabo

i t'hi tanqués tota la nit? - Nathalie, no vull discutir.

Però potser ens ho hem de replantejar. - Escolta'm, que ho tinc molt clar:

si aquesta nit l'envies al lavabo, jo me n'hi vaig amb ell.

No, espera. Vas dir que, només dormiria una nit amb nosaltres.

Ha dormit aquí?

- No. - Doncs!

Mira, no ha sigut una bona idea.

El tornaré a la botiga.

Què, com ho veus?

Dona, no em diguis que li has agafat afecte,

no fa ni un dia que el tens. - No, no li he agafat afecte.

Torna'l, si creus que és el millor.

Sí, i ens podem quedar

un gat, per exemple. O un ocell. És menys...

Sí, un gat, un ocell, un camaleó, a mi m'és igual.

- Va, Nathalie... - Deixa'm.

No ho entens? No m'imaginava tot el que suposaria.

Bé. D'acord, però...

ens haurem d'organitzar.

Ens el quedem?

Ens el quedem.

Que hi ha algú?

Però què fas? No, merda!

Mira què has fet.

Ets un porc. I la sabata...

- Jean-Pierre,... - a la merda.

treu a passejar el Tresor abans de deixar-lo a ca la meva mare.

Em sents? - Ja t'he sentit.

Prepara't: t'ensenyaré educació, que no fa cap mal.

Els gossos ben educats fan les coses al carrer. Va.

Vinga, aquí. Va. No.

Va, fes caca. Vinga.

Tresor! Vine aquí. No. Allà.

Vine aquí.

Tresor.

Guaita, com ell, no costa tant.

Vinga, fes-ho.

Sí. Ets un bon gos.

Au, anem, Balthus.

Molt bé. Ho has fet molt bé.

- Perdoni, que no ho recull? - Què diu?

És del seu gos, oi?

O la recull o li ensenya a fer-ho a la claveguera.

Ah, sí. Perdoni, és que és la primera vegada i encara no...

- Sí, esclar, ja. - Perdó.

S'han d'educar els amos i no els gossos.

Potser sí. Té tota la raó. No, no, no.

A veure...

Ja està.

Som-hi.

Apa! No! Merda! Hosti.

- Bon dia, Nadine. - Hola, Jean-Pierre!

La Nathalie ja m'ha avisat.

Aviam, que et vegi. Però si ets una preciositat.

Vigili, perquè encara no és gaire net.

Sí, ja m'ho penso, és molt petit.

Tu a la seva edat, devies fer el mateix, oi?

Me'n vaig, que se m'està fent tard, amb tota aquesta història.

Vés. Adéu, ja ens veurem.

- Bon dia. - Hola.

- Què, com li va amb el seu protegit? - La veritat, no gaire bé.

- No li va agradar, a ella? - Sí, molt. No, sóc jo que no...

Fa molt de soroll, ronca, fa pets i no és gaire net.

Fins i tot penso que tampoc és gaire intel·ligent.

Voldria saber si el podria canviar per, no ho sé...

- No és una joguina, senyor. - Ja ho sé, però...

com que el vaig comprar ahir

encara no ha tingut temps d'acostumar-se a nosaltres

i jo no m'hi acostumaré mai, m'agradaria que trobéssim

una solució conjunta.

És com adoptar un nen d'un orfenat i abandonar-lo l'endemà.

Home! No li demano que em torni els diners: jo l'hi porto.

El coneix més a vostè que a mi... - No, està subestimant el seu instint.

N'hi compro un de més petit.

Aquest... És un chihuahua, oi?

Aquest va bé, és més petit, més discret, més silenciós.

I m'imagino que les caques deuen seu proporcionals.

Suposo que sí, però amb els animals no acceptem canvis, ni devolucions.

Dispensi.

Digui? - Hola, sóc jo.

Com va, vida meva?

Gràcies pel Tresor, és a ca la mama i tot va bé.

Ah, que bé.

Saps què? Hi he parlat per telèfon.

Ah sí?

I m'ha reconegut la veu, m'ha roncat. Increïble, no?

Ja t'ho juro. Sí, quines coses.

Parlant de gossos, ara sóc a la botiga on el vaig comprar...

i ves per on tinc davant un chihuahua petit simpatiquíssim

- i em preguntava si no... - Jean-Pierre,

dos gossos a casa seria massa, no trobes?

No, de fet pensava en un de sol. Fer un canvi.

Què?

El venedor, que tinc just aquí al davant,

em diu que els chihuahues són molt més fàcils de...

Però què t'emboliques!?

Escolta, si tornes a treure el tema, ens les haurem i fort.

Bé, d'acord, però...

Fins al vespre. Gràcies amor meu.

No, que es veu que s'ho ha repensat.

Gràcies. Adéu.

Ara què vols?

Vull el que un marit enamorat pot demanar a la seva dona.

- Ara i aquí? - Sí.

D'acord.

- Quanta alegria. - T'he dit que sí.

Què vols fer?

- Treure'l. - Per què?

- Doncs perquè és una cosa íntima. - No. És el Tresor.

- És cosa de dos, no de tres. - No fa res.

S'està quiet aquí i no molesta per res.

Em mira. I jo em bloquejo, quan em miren.

Deixa'l, sisplau.

Nathalie, seran 20 o 25 minuts, i faig el "fanfa". Després ja tornarà.

- Es queda. - Després tornaràs?

Es queda.

Quina merda.

- Reconeix que cal molta concentració. - A mi no em molesta.

Ja no en tinc ganes. Redéu!

Si no en tens ganes, no t'hi matis. No és pas obligatori.

Tens raó, no és obligatori.

Tu fes, eh, Tresor? Pets, rots... No et tallis.

Quins nervis!

Nathalie?

Ja ha entès allò de la claveguera.

De la vorera, vaja.

Nathalie? - M'estic dutxant.

La mare que et va parir!

Que cagues cada cinc minuts?

Som-hi, Tresor.

Bon dia. - Bon dia.

- Tinc hora demanada. - El Tresor?

- Sí. - Hola, Tresor. Hola.

I que maco que ets! És preciós.

- Gràcies. - I d'on l'ha tret?

Un regal del meu home pels quatre anys de casats.

Doncs se la deu estimar molt.

Videta meva. El meu petit.

Fa cara d'estar una mica estressat, pobra bestiola.

- Una miqueta, sí. - Ja.

Stéphanie...

li farem un massatge amb olis essencials.

És el meu regal de benvinguda. - El meu petit.

Cuca meva, et cuidarem molt bé.

- Eh, vida meva? - Que bufó.

Vol un cafetó? - Sí.

- Té. Fem mala cara. - El meu fill. Plora cada nit.

El meu ronca. Sense parar.

La vaig ben cagar.

- No diguis això. - Sí, és veritat.

Em vaig casar per viure tots dos sols,

pel plaer d'un matrimoni per amor.

Se suposa que els matrimonis per amor tard o d'hora tenen fills.

I vosaltres? - Sí, esclar, segur.

Però abans volíem aprofitar el temps, agafar-nos les coses amb calma.

El que m'agrada és estar sol amb ella, ves.

I per què el gos?

Jo també m'ho pregunto.

Li volia donar una sorpresa i...

he fet una animalada.

Així. Prou.

Què deu ser?

Tresor.

Mira què té, la mama.

Qui és el més guapo? El meu Tresor.

Ei, para.

Una mica més fluix.

Fluixet, tresor meu.

Me la deixes? És bona aquesta salsitxeta, oi?

Reconeix que és impossible seguir un programa

amb aquest soroll de locomotora. - Només respira, hi té dret, oi?

Respira. I jo també respiro, i no se'm sent.

És absurd que t'hi comparis. Quants anys tens, tu?

Penco tot el dia i tinc ganes de relaxar-me,

i el teu gos em toca el collons. S'ha acabat.

Miro de controlar-me, però no puc. Ho pots entendre?

Ets tan desconsiderat. Ets un egoista!

Saps què? O el fas fora tu o ja me n'ocuparé jo.

Començo a descobrir el teu autèntic jo i perdona que t'ho digui:

no m'agrada gens. - El fas fora o no?

Anem, vida. Es veu que aquí molestem. Anem.

- Què fas? On vas? - Et penses que el deixaré tot sol?

I jo què? Em deixes sol i t'és ben igual?

Si no et quedes sol, estàs amb la tele.

Aviam... Aquí estarem bé.

...una mica d'esperança en tot aquest...

Ja no recorda que maco era dormir amb la seva parella?

No permeti que els roncs interfereixin entre vostès.

"Dolça nit", per deixar de roncar,

té una gama de productes que actuen tota la nit per ajudar-lo.

"Dolça nit", i visqui les nits en plena harmonia.

Ei, anem. Vine.

- Què fas? - El trec, ha de sortir al carrer.

Vols que et porti pa, o crosants? - Sí, un crosant.

Molt bé. Dorm, vida.

Vinga. Som-hi.

Vinga! Va, que hem de fer més coses.

D'acord, doncs quan tornem.

- Bon dia. - Bon dia, que té "Dolça nit", sisplau.

- Dolça nit? - Sí, m'agradaria dormir.

Sent xiulets a les orelles? Té acúfens?

No, és pels roncs.

- Que ronca molt? - Jo no.

És que he vist un anunci a la tele d'un producte. "Dolça nit".

- Senyor? - Sap què és "Dolça nit"?

Sí, i de fet, en tenim.

És per un roncador normal? - No, per un que ronca molt.

És això. Un parell d'aplicacions abans de dormir.

D'acord. També va bé si ronques despert?

- Què vol dir, si ronques despert? - Es pot roncar sense estar adormit.

En teoria, es ronca quan dorms.

Sí, però no és per mi, és pel gos. Ronca fins i tot quan no dorm.

Doncs no. Això està pensat pels roncs humans,

no pels animals. - Ja, però si és bo per l'home,

també ho ha de ser pels animals. Deu funcionar. Eh?

Gràcies. Què li dec? A callar. Quiet.

Aquí quiet. Aviam, va. Quiet aquí. Així.

Tresor, aquí quiet. Tresor, estigues quiet...

Tresor, vinga, ara fes "aaa" amb el papa.

Molt bé. - Què li dónes?

- Què? Res. - Què li estàs donant?

No em prenguis per idiota. Què és això? "Dolça nit"?

Que me'l vols enverinar? - No, dona, no.

És una cosa que m'han donat a la farmàcia perquè deixi de roncar.

Així podré dormir perquè si no és...

Jean-Pierre, si no pots dormir fes-te receptar pastilles.

Sents? Però no et permeto que li donis res sense el meu permís.

És prou bo.

- Les sabatilles. - Sota la taula.

- Gràcies. - De res.

Jean-Pierre, és un gos. No pots estar gelós d'un gos.

¿Si algú destrossés la teva llar i et robés la dona

no et faria res, a tu? - Em sembla que exageres molt.

Perquè te'n facis una idea, ja no fem vida de parella.

Estic tens, estic nerviós.

Vaig a casa amb la por al cos. No és normal.

Sospitava que hi hauria algun canvi, però és que ja no la reconec,

ni em reconec a mi. Fa tres mesos

i no he dormit ni una sola nit d'una tirada.

Des que va néixer el nano,

amb la meva dona va canviar tot d'un dia a l'altre.

Jo tampoc dormo com abans. - Ja, però és un fill...

no és el mateix. - Doncs...!

Ho has triat, et prepares.

Però que un gos provoqui això no és normal.

No sé quant pot durar.

N'hauries de parlar amb calma amb la Nathalie. I ja està.

Parlar-ne amb calma, només vull això.

¿Però com vols que en parlem al costat d'un animal

que fa més soroll que una recol·lectora?

No m'ho esperava gens, això, d'en Jean-Pierre.

El problema és que no hi ha sintonia entre el Tresor i ell.

I això em preocupa. És que és tan egoista.

Només ell i jo i, dels altres, en passa com de la pudor.

I no fa cap esforç?

I mira que jo m'hi esforço.

Però és unilateral, perquè ell no fa cap esforç.

Però esclar, aquí el dolent sóc jo.

O bé és burro, cosa que contradiu totalment el que diuen dels gossos,

o bé té una intel·ligència superior

i m'ha declarat la guerra i francament, jo no puc lluitar.

Jean-Pierre.

No saps les cabronades que és capaç de fer. T'ho juro.

I només a mi, perquè a ca la meva sogra fa bondat.

El Tresor ronca. Sí, ronca, no passa res. És així.

En Jean-Pierre també ronca i no per això me n'he volgut divorciar.

No, tinc la sensació que amb el gos,

estic descobrint un home que no coneixia.

Si el teu marit t'estima, segur que tot s'arreglarà.

Naturalment, hi ha un període d'adaptació,

més o menys difícil, però tampoc s'ha de treure de mare.

Què vols que faci? Són dos contra un.

Escolta, les parelles funcionen amb compromisos.

Jo et dono una cosa, tu me'n dónes una altra.

Si hi ha amor rai.

Encara us estimeu? - I tant.

- Nena? - Sí. Sóc aquí.

Gràcies. Són precioses.

- No hi és, el Tresor? - Dorm a ca ma mare.

No em diguis que l'enyores. - No podré suportar el silenci, però...

Hem de parlar. - Sí. No sabia com demanar-t'ho.

Saps que jo volia tenir un gos i estic molt contenta, però

reconec que ens causa un problema. - Anem bé.

- I hi he buscat una solució. - Ta mare.

Viurà nit i dia amb ella i nosaltres...

El vas a veure quan vulguis. - No, no és això.

- Ah no? - No, anirem al psicòleg.

Te'n fots? T'adones del que dius?

No qüestionarem la nostra relació per culpa d'un animal.

No, no, ni parlar-ne. No hi estic d'acord. M'hi nego.

Vols calmar-te? Vull dir a un psicòleg pel gos.

Pel gos?

El Tresor jaurà i explicarà la seva vida,

en un divan, a un altre quisso barbut que fuma amb pipa.

No facis bromes. Aquests psicòlegs són metges que observen el gos,

analitzen la relació amb els seus amos,

detecten els problemes i estableixen un diagnòstic.

Et juro que és molt seriós.

Sóc escèptic amb la psicoanàlisi per les persones. Pels gossos...

He parlat amb la de la perruqueria canina

i m'ha dit que coneix una psicòloga

especialitzada en el comportament animal,

que és boníssima i que pot fer miracles.

- Doncs jo no hi crec. - Per provar-ho, què hi perdem?

¿No trobes més fàcil que visqui amb ta mare

i així el pots anar a veure de tant en tant?

Corregeix-me si m'equivoco, me'l vas regalar a mi o a ma mare?

Au, va. Hi truco i demano hora.

Sisplau.

D'acord, truca al Freud de gossos. Sí.

Ja està. M'han donat hora pel dia 22.

El 22? Si falta un mes.

I perquè m'han fet un favor. Donen hora per d'aquí a tres mesos.

Caram, no ho hauria dit mai.

I mentrestant, el Tresor, internat a ca ta mare.

Aquesta nit s'hi queda, però demà l'aniré a buscar.

Així podré dormir tranquil.

Potser no.

Ah no? Anem molt endarrerits en aquest tema.

Ja ho sé.

M'agrada veure que tu també ho trobes a faltar una miqueta.

- Que burro. - Seré bestial.

Jean-Pierre!

Jean-Pierre!

- Què passa? - Ronques.

Què dius? Si no dormia.

En Jean-Pierre al final s'hi ha avingut.

Un psicòleg? On vols anar a parar? Jo trobo que és una bestiesa.

L'únic que fareu serà gastar temps i una pila de diners.

Jo hi confio.

A més, trobo interessant, no l'hi he dit a en Jean-Pierre,

que això ens permetrà saber en quin punt som com a parella.

Si ho he entès bé, el gos només és una excusa.

Matem dos pardals d'un tret.

Reconec que des que tenim la Regalèssia

el meu marit s'ha calmat molt.

I, sincerament, no ho trobo gens a faltar.

Quan ja tens una edat...

Al final acaben imitant els seus amos en tot.

Aquesta, per exemple, sempre amb aires de superioritat.

Mala bruixa. I la seva mestressa,

bé, no n'hauria de parlar malament, és una clienta, però...

és igual: sempre aquell aire de superioritat.

I aquell d'allà, sempre ensuma els cendrers.

Normal, el seu amo és un gran fumador i a més de puros.

No té cap misteri, això.

- I el Tresor, què li sembla? - El Tresor m'encanta.

Dona, és molt juganer, perquè és molt jove.

I, per cert, li agrada lligar.

Al Tresor? Però si jo no lligo mai.

Vostè, no ho sé, però el Tresor sí, lliga molt. Oi, Stéphanie?

Oi tant. Cada cop que ve.

Es posa molt seductor davant de les gosses. I té èxit.

Doncs el meu marit tampoc lliga gaire, conec en Jean-Pierre i no...

Bé, si al Tresor li agrada i vol aprofitar-ho, doncs millor per ell.

- Ah, no. Això no. - I per què no?

No, perquè el Tresor és de pura raça.

No estaria bé que es barregés amb qualsevol.

- Ha de fer honor al pedigrí. - Exacte.

Però si el Tresor s'enamorés d'una gossa que fos, jo què sé,

una barreja de caniche, de teckel, de... - Perdoni, és el seu gos. Oi?

I pot fer el que vulgui.

Però si pensa una mica en la seva descendència,

molt de compte amb les barreges, eh?

- És molt tard. D'on véns? - Del despatx, d'on vols que vingui?

Tinc gana, què hi ha per sopar? - No. Això és pel Tresor.

T'he guardat estofat.

Saps una cosa?

M'han dit que el Tresor no s'hauria de barrejar amb qualsevol gos.

Que hem d'estar al cas de la seva descendència.

Descendència? Ara resulta que també vols ser àvia?

Algun dia ens ho haurem de plantejar, no?

- Hola. - Bon dia.

- Què tal? - Hola.

Sí, Nathalie.

Escolta, vida, em vas a comprar una cosa, quan pleguis?

He de portar el Tresor al veterinari

i no tindré temps de passar per la carnisseria.

Et fa res comprar tres entrecots per sopar?

Tres entrecots, d'acord. Que ve la teva mare?

- No, estem sols. - Doncs per què tres?

Et demano que compris tres entrecots, pots sí o no?

Sembla mentida, Nathalie! És absurd.

Si l'acostumes així, no m'estranya que passi del pinso.

No. Si cal, li donem les sobres, que ja és massa i tot...

Però jo no li compro un entrecot.

És que, a aquest pas acabarem menjant pinso nosaltres.

Mira que ets garrepa. Deixa-ho, no compris res, ja m'espavilo.

Vaja, garrepa. Ara sóc garrepa?

- Tresor, estigues quiet. - No, deixi'l. Es volen conèixer.

No, no el puc deixar fer, ell no pararia.

Estic obligada a ser selectiva, senyora.

Què diu? Li asseguro que el seu gos no és gens el seu tipus, sap?

L'amor a primera vista bé existeix, no?

Es pensa que el seu gos és un Casanova?

La Vainilla també té molt d'èxit, sap? Oi? Preciosa meva.

- Bona tarda. - Hola, endavant.

Li hauria de mirar les orelles, perquè aquest matí es gratava molt.

Les orelles?

No se li ha pogut fer un tap en dos dies.

- No et moguis,... - On vas? Vine aquí.

A veure...

Res.

Res.

Està bé. - N'està segur?

Últimament el veig molt cansat, potser està covant alguna cosa.

No cova res, té una salut de ferro. Que no el veu?

Quedem per la setmana que ve, doncs?

- No, deixi passar un mes. - Si no hi ha cap urgència.

Si no hi ha cap urgència.

I la bossa. Gràcies. Passi-ho bé. Vostè dirà.

Hola. Em posa tres entrecots, sisplau?

Tres entrecots ben macos. Això rai.

Què li sembla? Com els vol?

Així va bé? - Molt bé.

- Molt maco. - Perfecte.

- Senyor, els tres entrecots. - Gràcies.

Digue-li burro.

- Què dius? - Re, re.

Jean-Pierre és un gos de raça.

I els gossos de raça no mengen coses de llauna.

No trobes que té una mirada estranya?

Arruga el front.

Arruga el front.

Jean-Pierre, mira.

No, no. Nathalie, estem fregant el ridícul.

- Home, però una que li vagi bé. - Una gorra per un gos. Vols dir?

A tu també et passa,

hi ha gorres que et quedarien bé i d'altres que no.

- Has vist el preu? - No.

Hola. Els puc ajudar?

Busquem alguna cosa per protegir-li els ulls

i he pensat que una gorra...

Si és pels ulls, el que necessita no és una gorra.

Què? Ho veus? Ja t'he dit que era molt ridícul.

En absolut, senyor.

Una gorra maca ben triada pot quedar molt bé.

A més està molt de moda.

Pels ulls, tinc una altra cosa. Vinguin.

Els encantarà. - Segur que sí.

Poden triar uns models d'ulleres molt macos.

- Ulleres? - Sí, senyor, ulleres de sol.

El veterinari diu que té els ulls molt delicats.

I també té lentilles de colors per gossos, o...?

Bé, t'espero fora, vaig a fer un cafè.

És que és molt de la broma.

Si t'agrada, digues alguna cosa. Si no t'agrada, no diguis res.

No, sí que m'agrada. M'agrada.

Françoise Lagier. Comportamentalista animal.

Hores concertades.

Hola.

Desgraciat.

- Que ha dit res? - No, res. Perdoni'l, és que...

- Coco, vols parar, ja? - No, deixi'l, és divertit.

Mala puta.

Depèn a qui ho digui.

Desgraciat.

Em poden emplenar el qüestionari?

És per la doctora. - Sí, esclar.

Tens un boli?

Merda seca.

Desgraciat.

Oi que els lloros només repeteixen el que han sentit dir?

No ho sé.

Doncs sí. No ho ha après tot sol llegint, no?

Endavant.

Putarrot.

La doctora no ho té fàcil, per reeducar-lo.

Calla! Calla!

- T'hauries pogut estar calladet. - Et recordo que ens estava insultant.

Prou. Ara t'emprenyes pel que diu un lloro?

Així doncs...

És curiós com és de reveladora la primera impressió.

Miri, senyor, vostè porta la corretja i en canvi

ell no para de mirar la seva dona.

Ell només accepta ordres d'ella.

Sí, i què passa, que no és bo?

- Vostè què hi diu? - És veritat, la doctora té raó.

- No! - És important...

que especifiqui exactament quin lloc ocupa en la seva parella,

és a dir, la seva legitimitat.

Esperi perquè ja m'he perdut. Vostè tracta els gossos o els amos?

És una bona pregunta. Els explicaré el meu mètode de treball.

S'inspira directament en la pràctica de Françoise Dolto.

Ella visitava els fills davant dels seus pares,

cosa que portava indirectament a tractar els pares.

Els gossos es comporten com els nens petits.

Pateixen l'angoixa de la separació, tenen por de l'abandó,

d'aquí la importància

d'entendre bé el perfil psicològic dels pares.

Dels amos.

No, és que ha dit dels pares. I no som els seus pares.

Ni els coneixem.

Sí, d'acord, ho he entès. Ho ha fet expressament...

Estem totalment disposats a col·laborar.

Oi que sí, vida?

Molt bé. Doncs comencem.

A qui obeeix sense problemes?

- A mi, és molt dòcil. - Aquest? Només fa el que li rota.

A veure, en Jean-Pierre és molt més exigent que jo.

De vegades és molt autoritari.

- Té algun problema amb l'autoritat? - No. Cap problema.

De vegades, com que la patim, també la reflectim.

Però és que a mi no em passa.

Què vol dir si tinc un problema amb l'autoritat?

Quan he de dir alguna cosa, la dic i ja està.

Calma't, Jean-Pierre, la doctora ens vol ajudar.

Ho ha sentit? Això, és això...

Aquest és el nostre problema. Ens hem entès?

I així tota la santa nit.

- On dorm? - Amb nosaltres.

Vostè creu, senyora, que és la millor solució?

Què? Ho veus?

Vostè no hi està d'acord.

Perdoni, no es tracta que jo hi estigui d'acord o no.

Vull ajudar-los a delimitar l'origen del problema.

Com recuperar l'harmonia en la seva parella:

aquesta és la qüestió. - Jeu. Jeu!

Miri, hem vingut aquí per... Quiet!

Hem vingut aquí més aviat a buscar respostes i no més preguntes.

Digui a la meva dona que no és sa dormir amb el gos al llit.

Em sembla que només penses en la teva comoditat.

Mentre no te la toquin, tot va bé,

però si et demanen el més petit sacrifici, passes de tothom.

Passo de tothom? Que passo de tothom?

He vingut aquí, t'hi he acompanyat,

sense tenir-ne gens de ganes, ni estar-hi gens d'acord

i ara va i em dius que jo passo de tothom.

- No cridis tant, que l'espantes. - M'estic explicant.

Bé!

Com poden veure encara ens queda molta,

molta feina per fer tots quatre.

- Que ja hem acabat? - Per avui, sí.

Però els proposo que ens veiem d'aquí a quinze dies.

Són 100 euros.

Ho veus, oi, que hem perdut temps i calés amb aquella dona?

Si pleguem a la primera sessió, sí, hi estic d'acord.

Què vols dir? Que hi vols tornar?

La psicoanàlisi no fa miracles de cop.

Pot durar cinc anys, deu anys, tota una vida.

Ja, doncs ja t'ho faràs.

Em deixo prendre el pèl, però no tant.

Sembla que et faci por descobrir l'origen del problema.

No teníem cap problema, quan no teníem gos.

Em rebenta que t'entossudeixis a negar l'evidència.

M'entossudeixo a fer una vida normal.

Però a tu se te'n refot.

Tu només tens ulls pel gos, el gos i el gos.

N'estic fart. No puc més, ho sents?

Veterinaris, psicòlegs, pinso, el Tresor,

les carmanyoles, ja n'hi ha prou.

Nathalie, Jean-Pierre, sóc jo, la mama.

Només volia saber com ha anat la visita amb la psicòloga.

- Malament. - Un petó. Truqueu-me.

- Què fas, ara? - Endevina-ho.

D'acord.

Vine, Tresor, anem a "ninar".

A "ninar".

Aneu a "ninar".

Bon dia.

És per tu.

- On és, la trampa? - No n'hi ha cap.

Només vull fer les paus.

T'ha agafat el rampell aquest matí?

No vull que dormis al sofà, fas una cara espantosa.

No podem continuar així.

Fes-me un petó.

Fes-me'l tu.

Amor meu.

He tingut una idea perquè em perdonis.

Un cap de setmana romàntic. Què hi dius?

Dona, depèn... Serem dos o tres?

Serem dos. He de parlar amb ma mare perquè es quedi el Tresor.

Venècia? El pont dels Sospirs, les góndoles?

- Venècia ja no. - Els cocoters?

A Ostende. No ho conec. Tu tampoc. En vam parlar una vegada.

Si hi anem tots dos sols, anem on tu vulguis.

- Com va? - Bé, i tu?

Veig que no gaire bé.

La teva dona ha comprat un gos?

Al nen li surten les dents, es desperta de nit...

No t'ho imagines.

És temporal.

- A tu sembla que et vagi més bé. - L'amor.

La suma dels sacrificis que estàs disposat a fer per l'altre.

Però la guerra s'havia d'acabar. Firmarem l'armistici a Ostende.

"Els acords d'Ostende".

I el gos? - A ca la sogra.

Que maca, la teva sogra.

Tens el meu mòbil i t'he apuntat el telèfon de l'hotel.

Tens l'adreça i el número de la clínica veterinària,

el número dels dos metges i el número del mòbil d'en Jean Pierre.

- I per què el vol? - Per si se espatlla el meu, no?

- Sí, esclar. - No n'abusaré.

I si notes la més mínima cosa, em truques.

De nit i de dia tindré sempre el mòbil engegat.

Si, no pateixis, no passarà res.

Amor meu, faràs bondat amb la iaia, eh?

Rei meu. La mama se'n va quatre dies.

Un, dos, tres, quatre. Quatre dies no són res.

Au, ja tornaré.

Vinga, digue-li adéu, o no ho entendrà.

- Sí. Adéu, guapo. - Digues "adéu". Adéu. Au.

Adéu. Que vagi bé. - Adéu, vida meva.

Mama, em descuidava el ninot. - Ai, el ninot.

Fes bondat, Tresor. La mama tornarà.

Adéu, rei meu. Em fa cosa, deixar-te,... - Nathalie, perdrem el tren. Va, anem.

- Aneu. - Adéu.

Molt bé, ja està.

Ja està. Ho veus? Ja està. Al final estem tranquils.

Per fi.

Ara som lluny de tot.

M'estimes? - Sí que t'estimo.

Un somriure.

Que maca. - Sí. Molt maca.

Una altra, amb una gran rialla.

Què passa? Estàs bé? - Sí.

- Què t'agradaria fer? - El que vulguis, et deixo triar.

No t'agrada?

Sí, és molt bo, però no tinc gaire gana.

Nathalie, m'ho vas prometre.

Doncs no puc evitar pensar-hi.

Dona, no valia la pena venir fins aquí, per fer aquesta cara.

Tens raó. Perdona'm.

Va, menja, sisplau.

- Vaig a fer un pipí. - No.

Com que no?

Perquè no vas a fer pipí, vas a trucar a la teva mare o sigui que...

truca-la des d'aquí.

- I no et molesta? - No.

Hola, mama, sóc jo.

Ja heu passejat?

I ara què fa? Dorm?

Com que no ha volgut menjar? Espero que no li hagis donat pinso.

Què has sopat tu?

Doncs li dónes salmó fumat.

No l'avicio, està acostumat així.

Bé, ets una santa, ara passa-me'l un segon.

Hola, cuca, sóc la mama.

Aviat tornarem, em sents?

Et passo el papa.

No, el papa ja dorm, es veu.

Vida, t'estimem molt i pensem moltíssim en tu.

Un petonet, bona nit.

Ja ho sé, faig el ridícul, però no ho puc evitar.

Bé. Ara tranquils fins demà, no?

- Què et passa? No pots dormir? - Se'm fa estrany, aquest llit.

Tresor. Vine aquí.

Aquí amb la mama, Tresor.

Ara a fer nones.

No, no. Calma't.

- Em pots gratar el cap. - D'acord.

Calma't, Tresor, calma't.

Tens gana?

Ets divertit.

- Bona nit, amor meu. - Bona nit, vida.

Digui?

No, sóc en Jean-Pierre.

Ja, però no cal espantar-se. Sabent com endrapa sempre,

una mica de règim no li farà gens ni mica de mal.

- És la mama? - No. Sí, però re.

- Passa-me-la. - No. No passa re.

- No vol menjar, però no és re. - No passa res? Dóna'm!

Escolti, sap què?

Doni-li llamàntol, caviar, el que vulgui, ja l'hi pagaré,

però ara, sisplau, no ens toqui més els pebrots, entesos?

- Et sembla bé parlar-li així? - Ja n'hi ha prou.

No ens pot trucar cada cinc minuts perquè el senyoret

no ha menjat res des d'ahir. Prou.

Doncs si no té gana, vol dir que està malalt.

Apa aquí. És un capritxós.

Però què fas, ara? - Ja ho veus.

Nathalie, deixa el telèfon.

Ens hi juguem el matrimoni.

No penso fer turisme mentre el Tresor es podria morir. Està malalt.

Tu si que estàs malalta.

Hola. Mama? Què li passa?

Molt bé. Doncs tornarem avui mateix.

Ja buscarem un tren.

Sí, fins ara.

Pujo a fer les maletes.

Tresor!

Tresor!

El meu Tresor. Que bufó, el meu Tresor.

Bé, Nadine, ens ha fotut les vacances enlaire. Contenta?

Escolta, noi, la nena em va dir que l'avisés si passava res.

Jo no en tinc la culpa. - Però si hem tornat per culpa seva.

Al final tindrà raó, la nena, quan em diu que ets un poca-solta.

Sí, això. Poca-solta, egoista, imbècil. No sé què hi fot, amb mi.

Ja n'hi ha prou, Jean-Pierre, sisplau.

No li facis morros, està content de veure't.

Doncs jo no.

Hem tornat per res. Has vist com endrapa?

És normal, ha passat 36 hores en dejú, estava deprimit.

Doncs dóna-li Prozac, què vols que et digui.

Per cert, dimecres tenim hora a la psicòloga.

No, no hi vull tornar, ja t'ho vaig dir.

Que no et va quedar clar? - Tresor, té.

Que et pensaves que s'arreglaria tot en una sessió?

No hi aniré. Punt. S'ha acabat. Hi hauràs d'anar sola.

No volia menjar res. Si estic fora una setmana, se m'hauria mort.

Potser no...

El més curiós és que jo també vaig perdre la gana.

Érem a centenars de quilòmetres però teníem els mateixos símptomes.

- I vostè, senyor? - Jo no perdo mai la gana!

No és això el que et demana.

Et vas emprenyar perquè vam tornar abans d'hora.

Com sempre, només vas pensar en tu i evidentment estaves fotut.

Des que tenim aquest gos, no ens hem escapat ni un sol cop,

és difícil no estar fotut.

A mi també em va fotre molt, però no podíem fer altra cosa.

Escolti una cosa: jo no volia venir a veure-la,

però si al final he vingut és perquè hi ha una possibilitat

que vostè li expliqui que no podem continuar així eternament.

Vostè dóna alguna importància a l'educació del Tresor?

És ell el que ens educa a nosaltres.

A veure, salta a la vista que el Tresor

nota el desequilibri que hi ha entre l'afecte que cadascú li dóna.

Massa per una banda,

poc per l'altra.

I això el pertorba.

És veritat que és molt dependent de mi, em coneix millor que ningú.

Si em poso nerviosa, ell també s'hi posa.

I com que ara sempre tinc por de les teves reaccions...

Resultat: jo m'estresso i ell també.

Has vist com em mira?

Sí, cuca meva, ja sé que entens tot el que sento. Sí, Tresor meu.

Són 100 euros.

Tresor, para una mica.

Què fas? - Em vesteixo. Me'n vaig.

On vas a aquestes hores? És la una de la matinada.

No en tinc ni idea, però no podem continuar així, sents?

Aquí un dels tres sobra.

Primer em pensava que era ell,

però tot d'una m'he adonat que no, que sobro jo,

o sigui que me'n vaig.

- Però on dormiràs? - En un hotel, a qualsevol lloc.

Però aquí és impossible. - Va, sisplau, t'ho suplico.

No. Nathalie, s'ha acabat.

Hem arribat al límit i hem fet el que hem pogut.

Hem de saber afrontar les coses.

Escolta, Jean-Pierre, si algú se n'ha d'anar, sóc jo i no pas tu.

Te n'aniràs així, a l'aventura?

No me'n vaig a l'aventura, vaig a ca la mama.

Potser és el que ens cal: prendre distància i reflexionar.

Crec que tens raó.

És culpa meva i et demano perdó.

Va, anem, Tresor.

He passat a recollir les meves coses i les del Tresor.

Et torno la clau. Nathalie.

- Hola, Brigitte. - Ja està, ben net i polit.

Gràcies. Hola, cuca meva. Hola.

No està més bé?

Perdoni que m'hi fiqui, Nathalie,

algun dia haurà de passar pàgina. Per què no ara?

Es pot estimar un home a qui no li agradin els gossos,

sempre que a tu tampoc t'agradin. Però no és el seu cas, oi?

Per tant s'ha d'obrir a noves coneixences.

- És que fa molt poc. - No cal esperar-se per ser feliç.

Tinc una idea.

Un client divorciat, molt distingit, amb molt d'encant,

ve per aquí molt sovint amb un basset.

El Harold. - És anglès?

No, no. Harold és el nom del gos. Ell es diu Fabrice.

Res, que si vol, puc organitzar una trobada "fortuïta".

No sé ni si li agradaré, últimament estic molt ensopida i no...

Au, va, Nathalie, si vostè està trista,

el Tresor ho acabarà notant i ell també estarà trist. Eh?

O sigui que encara que només sigui per ell, ha de sortir. Entesos?

Què hi diu? Pel Tresor, coneixerem en Fabrice?

Han vingut, són tots aquí. Desfilaran per vostès, públic meravellós...

i per l'il·lustre jurat emèrit, les races canines més maques del món.

I començarem pel més dolç de la passarel·la,

l'amic dels nens, l'amic dels pares, el bobtail, seguit dels pastors,

el pastor alemany i el pastor australià.

I després, evidentment, el fill de l'Edgar Faure,

amb el seu dog de Bordeus de pura raça.

Una composició blanca i negra...

El Tresor està molt excitat, no m'estranya.

...el ridgeback rhodesià.

I després, no és en Colombo, però podria ser el príncep Carles,

amb el seu basset hound.

Què t'ha semblat?

- Està prou bé. - Sí?

Ah, i un parell de botes peludes que caminen, oi?

Ai, perdó, m'he equivocat,

és un cocker spaniel americà seguit d'un llebrer rus

i la Christine Bravo que tanquen la desfilada.

Ah, no, m'acaben de comunicar que és un llebrer afganès.

Fabrice!

Com està? - Estimada Brigitte,

m'alegro de veure-la.

Permeti'm que li presenti una amiga, la Nathalie.

Fabrice. - Encantada.

És un plaer.

Li presento el Harold. - El Tresor.

Si em dispensen, he de saludar una amiga.

En realitat, la Brigitte m'ha parlat del Tresor

en termes molt aduladors. - I està decebut?

Ho semblo?

De fet, és el primer cop que vinc a un lloc com aquest.

- Li ha agradat? - Sí.

Però encara no conec gaire tot el que està relacionat...

Cinofilia. Cinofilia.

Perdoni. Em sap greu. Em sembla que m'he equivocat.

- Té. - Gràcies.

No t'ha trucat?

No vols fer el primer pas?

Perquè em digui què? "Torno amb el gos"?

No és molt dur, al vespre?

Hi ha un silenci sepulcral.

Vine a sopar a casa aquest vespre. Per variar.

No sóc gens divertit, ara mateix.

Ja ho veig, no espero que ens facis petar de riure.

Vinga, home. Truco a la Veronique.

Vindràs, eh?

- Hola. - Bon dia.

Permeti'm.

Ja l'agafo.

- Ja està. - Espera. No.

Vés darrere, vés darrere.

Vinga, cap amunt.

Va, puja. - Vinga, puja.

Puja. Ja està. Aquí hi anirà molt bé.

Em pensava que vindria amb el gos,

per això m'he pres la llibertat de dur el Tresor.

Ha fet ben fet.

Per desgràcia, avui és amb la meva exdona.

Jo en tinc la custòdia,

però ella va aconseguir caps de setmana alterns

i la meitat de les vacances.

La batalla jurídica va ser ferotge.

I ben mirat els innocents sempre paguen els plats trencats.

- Fa molt que està divorciat? - Dos anys.

Jo ja m'he recuperat, però ell, el Harold, no.

No, encara no del tot i...

És un animal molt sensible,

com el Tresor, m'imagino.

Sí, però tinc la sensació que no l'ha afectat gens la meva separació.

No ho digui, això.

Aquests animals poden ser molt púdics.

Dissimulen el seu malestar sota la màscara de la jovialitat.

Però si grates una mica...

Va, canviem de tema.

Una pasteta?

Tresor meu.

- Era tot molt bo, Veronique. - Però no has menjat gaire.

- No, no hi vagis. - A veure què té.

- No, que el despertaràs. - Ja està despert, perquè plora.

- Un cafetó, per fer baixar? - Si pot ser descafeïnat...

- Sí. - Llavors sí.

- Bona nit a tothom. - Que estrany. Ja ho sabia.

Estava ben dret al llit.

- Sí, home, i què més? - Que sí, pregunta-l'hi.

Hola, senyoret, com va, la vida?

Em sembla que té gana. - No pot ser, ja ha sopat.

Sort que sóc aquí, o això seria un descontrol.

No ho saps, però això és un campament militar.

No em vaig casar amb una dona, em vaig casar amb un sergent.

Només dic que no ens deixem dominar. Això, res més.

És veritat.

No veig per què ell és més important que nosaltres.

El va brodar la meva mare.

- És molt maco. - Gràcies.

També he portat beure pel Tresor.

Hi afegeixo sempre una gota d'essència de menta,

així li refresquem l'alè. Recepta de l'àvia.

Ja veig que està interessada en el meu arbre. A veure,...

aquest és l'avi,

company del duc de Batignolles,

el seu besoncle que era membre de la casa de Windsor

i la seva cosina Milena, inseparable de l'hereu del tron de Suècia.

L'essència de menta és ideal per això.

Daixò, com que veig que això l'interessa,

li ensenyaré una altra cosa, si m'ho permet.

És molt important conèixer l'origen del gos, oi?

Es va passar tota la nit parlant-me del mateix.

Jo procurava canviar de tema, però res...

Ho sé tot de la família del seu gos,

del pare del gos, de l'oncle del gos, dels cosins llunyans.

No, és bon home però està una mica tocat, oi?

No ho sé, en fi, és una llàstima. Vostè li va causar molt bona impressió.

Ahir em va trucar per donar-me les gràcies

i no va escatimar elogis sobre vostè i el Tresor.

Ah sí?

És bon home, perquè el Tresor no va parar de fer pets,

no sabia on ficar-me. - Però escolti,

coneix un bon home ric, ben educat,

prou atractiu i que a més a més adora els animals.

La veritat no ho entenc. Què més pot demanar?

Miri, Brigitte, és que té un gran defecte, és sinistre.

En Jean-Pierre almenys em feia riure.

Encara hi pensa?

Hola, Nadine.

Hola, Jean-Pierre.

I la Nathalie?

No hi és, i no sap que has telefonat.

Tresor. Va tot bé?

Vine. Digues hola el papa.

Em sembla que està enfadat amb tu.

Quan la Nathalie se'n va anar, vaig pensar,

i ella també ho pensava, que la vostra separació seria...

cosa de dies. Però a poc a poc

s'ha anat convencent que entre vosaltres

hi ha coses massa profundes que us separen.

L'única manera que teniu de reconciliar-vos

si voleu, és fer un canvi radical.

- Tots dos. - No, Jean-Pierre. Tu.

O sigui, m'he de disculpar,

dir-li que me l'estimo, suplicar-li que tornin i acceptar-ho tot.

Sí, més o menys això.

No hi veig cap altra manera.

Bé, és el que penso.

Tresor.

Va, vine.

Vine aquí. Vine ganàpia. Sí.

Com es pot ser sever amb una cosa tan dolça?

És una preciositat. Que bufó. - Ets un ganàpia. Ets un...

Me cago en la mare...! Merda! Què fots!?

Mare meva! Ai, senyor. Ho sento molt, però...

Cosa dolça? És un porc com una casa.

Em sap greu. La veritat, no ho entenc.

Què? Almenys ho deixa clar, no?

No vol que reprengui la meva vida amb la seva mare.

Vostè n'és testimoni, no? Em rebutja. No em pot ni veure.

- A veure si puc... - No, que encara l'escampa més.

Fot el camp.

- Jean-Pierre. - No!

El considera responsable de la situació.

Pensi que és la seva manera de dir-li:

"Ens has fet massa mal,

tot s'ha acabat entre nosaltres".

Cent euros?

No, res.

- Hola. - Hola.

- Em reconeix? - Sí, dona, esclar. La claveguera.

Això. Com està, el seu gos?

Està bé. Bé, suposo...

- Per què? - En realitat el gos no és meu, és...

és el gos de la meva dona i ens hem separat.

- Em sap greu. - No res. I vostè?

És que jo no estic casada. Així no hi ha cap perill.

Bé, adéu... - Adéu.

Té temps per fer un cafè?

Cinc minuts. - Sí, esclar. Serà un plaer.

- Vinga, anem. - Com es diu?

- Balthus. - Balthus.

Això.

Els gossos són meravellosos.

- Dona, depèn del gos. - Jo sempre he tingut gos.

- Ah, sí? - I, a més,...

pensava que l'afecte que et poguessin donar els animals

podia substituir el contacte humà.

Com més va, més m'adono que és totalment fals.

Un gos no pot substituir un home, ni un home substitueix un gos.

Què en pensa?

No ho sé. Segurament.

No estem obligats a triar. No és o l'un o l'altre.

No.

Pots conèixer una pila d'homes que t'accepten amb un fill.

- Però si tens un gos, és més difícil. - Ah sí?

- No? - No m'ho havia plantejat mai,

però ara que ho diu...

- Viu al barri? - Per què?

Perquè ens trobem molts cops. Som veïns, oi?

Jo visc aquí davant.

- Aquí? Bé. - I vostè?

- Jo m'estic un tros enllà. - Viu lluny?

Em fa l'efecte que se'n vol anar. Anem a casa meva?

- No crec que pugui. - No?

Bé. Doncs, gràcies pel...

Que vagi bé. - Adéu.

Autèntics buldogs anglesos.

Adéu.

Saps que ets molt maca?

Vols "ninar" pollastre?

Té, bonica. A poc a poc.

Darling:

el papa, Jean-Pierre i la Darling.

Sí.

Ara prou. Va.

Mama, no l'afartis més, acabarà sent obès.

S'ha de saber gaudir.

I també contenir-se, que li anirà molt bé.

Vinga, menja.

Això no et pot fer cap mal.

Bona nit, bonica.

Què vols? Vols dormir amb el papa?

D'acord. Vine, cuqueta.

Aquí, bonica. Així.

Vinga, bona nit.

Però pensa que només aquesta nit, estem d'acord, eh?

Au, bona nit, petita.

Per què tus?

Ha tossit. - No, home, no.

Estàs bé? Darling. Quietona.

Escolti?

Sí, hola, vull demanar hora, sisplau, per la meva gossa.

Al més aviat possible.

No ho sé, però tus moltíssim.

Sí, molt urgent. Gràcies.

El cor el té bé.

Les orelles també.

La vista impecable.

El creixement és molt bo.

No té res. - Segur?

Ni tal sols li receptaré res.

Gràcies, doctor.

- Tranquil, està molt bé. - D'acord.

Et presento la Darling.

Que viviu junts?

Tot bé? - Tus una mica, però no és res.

No, tu, estàs bé?

Sí, vaig fent...

Em vaig deixar robar la dona per un monstre blanc

que rondina, fa pets i ronca, però... Què feu?

Mira, després ve la bona vida. Conec noies espaterrants,

fem festes per gossos. I tu?

T'enyorem.

Parla de mi?

No, sóc jo qui li diu que la vida sense tu és trista.

Sembla que s'avenen.

Sí, és curiós com és de reveladora la primera impressió.

Vine, et faré un gosset.

Què feu? Mare meva. No.

Aquesta, aquesta.

Gràcies a Mona Krayem que des del 2006

ha acompanyat Claude pel camí de la paraula.

Gràcies a Phillipe Van Eeckhout que ha fet el mateix

sense donar-se mai per vençut.

Atenció!

- Rodant. - 34, tercera.

- Acció! - Quanta alegria.

- És la millor. - Sí, hi estic d'acord.

Hem acabat, gràcies.