Original subtitles

#

(home) Tot el que veureu en aquest programa ha passat.

Els fets, els noms i els llocs són reals.

En algunes descripcions,

aquest programa podria ferir sensibilitats.

Relatem crims reals.

La realitat i la mort no entenen de sensibilitats.

Hola a tothom, soc Carles Porta, gràcies per acompanyar-nos.

Després d'un any descartant sospitosos

una trucada anònima porta els investigadors

fins a Sant Adrià de Besòs,

lluny de Lloret de Mar, on van assassinar el taxista Paulino Cobo.

Per comprovar la veracitat de la informació,

hauran de fer treball de camp durant un any més

al barri de la Mina.

En alguns moments, la investigació penjarà d'un fil.

Atenció a les intervencions telefòniques.

Intentarem posar llum a la foscor.

Comencem.

L'1 de juliol del 2002 maten d'un tret al cap el Paulino Cobo,

un taxista de Lloret de Mar.

(home) El que es va poder determinar és que durant la trajectòria

havia travessat el cap del Paulino

i, finalment, el projectil havia caigut a terra.

En un principi, creuen que pot ser una revenja...

per tràfic de drogues o prostitució.

(home 2) No se le puede vincular con nada de carácter ilícito.

Este señor se dedicaba exclusivamente a trabajar,

no sé si 12 o 14 horas diarias, una barbaridad.

Durant prop d'un any els Mossos van descartant els sospitosos.

Tots menys els 3 nois anglesos

que havien marxat de pressa i corrents de Lloret

la nit del crim

i que havien donat positiu a la prova de residu de tret.

No sabem d'on surten aquests positius

o aquestes restes d'aquests metalls

a les mans d'aquestes 3 persones.

11 mesos després del crim, arriba una trucada.

Una trucada anònima que porta dades rellevants

sobre què va passar aquella nit a la cala Canyelles

i qui ho va fer.

Al taxista de Lloret lo mataron dos personas.

Uno se llama Paco. Es gitano, de Sant Adrià de Besòs...

y trabaja llevando grúas.

Paco va diciendo por ahí que lo mató él.

Y después se tatuó un revólver del 38 en el tobillo.

En realidad lo hizo otro

que trabaja en una empresa de mármoles

en el barrio de Llefià, en Badalona.

El disparo lo hicieron

desde el asiento de atrás del acompañante.

Y abandonaron el revólver por la zona.

Ellos fueron los autores.

Pero se lo encargó un colombiano

que tiene una cicatriz que le cruza el ojo.

Porque el taxista le debía 10 kilos de cocaína.

(home) Totes les trucades anònimes

sempre s'han de valorar amb molta cura,

que la informació pot no ser verídica.

Però aquesta trucada anònima ens donava detalls

que únicament podia conèixer

algú que tingués contacte directe amb els fets.

(home 2) Per nosaltres, aquesta trucada és determinant...

per una cosa, bàsicament, que és que parla del calibre...

de l'arma que s'ha utilitzat en el crim,

que era un calibre 38.

Això ens va obligar a revisar

molts retalls de premsa de diversos mitjans

i veure si havia sortit el detall del calibre

de l'arma que s'ha utilitzat en el crim.

Perquè només ho sabien els investigadors,

el fiscal coordinador de jurats i la jutgessa instructora.

No havia sortit enlloc.

Per això a nosaltres ens dona veracitat.

(home 3) Les trucades anònimes porten molta feina,

perquè s'han de comprovar.

Tot el que es diu s'ha de comprovar.

La sort que vam tenir és que aquesta trucada, concretament,

era molt detallada.

"Al taxista de Lloret lo mataron dos personas."

"Pero se lo encargó un colombiano

que tiene una cicatriz que le cruza el ojo."

"Porque el taxista le debía 10 kilos de cocaína."

El primer que vam fer va ser

intentar identificar les persones que apareixien a la trucada.

Ens vam centrar en el Paco, que era de qui més informació teníem.

"Uno se llama Paco y trabaja llevando grúas."

Treballava de gruista a la zona de Sant Adrià.

I comencem a mirar a les nostres bases de dades policials

gent que pugui correspondre a aquestes dades.

Vam tenir una gran sort,

que és que vam localitzar unes diligències

per un robatori amb força a Sant Feliu de Guíxols

on apareixia una persona que es deia Francisco

que treballava de gruista

i que vivia a la zona de Sant Adrià.

Aquesta persona complia tots els requisits

que apareixien a la trucada anònima.

Hem de comprovar si aquest Francisco

correspon o no amb el tal Paco de la trucada anònima.

I comencem les gestions sobre el terreny.

Els seguiments a Sant Adrià,

concretament a la Mina,

són molt complexos.

Recordo que va passar molt de temps.

Vam baixar moltes vegades des de Girona fins a la Mina

per fer vigilàncies.

Això va suposar una càrrega de feina, de temps...

i d'efectius molt gran.

(Mosso) Es feien vigilàncies al domicili d'aquest Paco

matí, tarda i nit.

Ens podíem passar 7, 8, 9 hores dintre d'un vehicle.

En un entorn que és molt complicat, que no és fàcil.

No era un medi en què ens movíem

d'una manera àgil i desapercebuda.

És un entorn que entre ells es coneixen molt,

i que qualsevol vehicle o persona aliena al barri

de seguida és detectable.

Durant tot el temps que van durar els seguiments i vigilàncies,

que van ser diversos mesos,

vam tenir diversos episodis que eren sinònim que ens detectaven

i que alguna cosa no fèiem del tot bé.

Ens van arribar a punxar les rodes,

vam arribar a patir la sostracció d'unes furgonetes

que utilitzàvem per fer seguiments,

tot i que vam poder-les recuperar ràpidament.

Veies que passava un dia i no hi havia cap resultat,

passava un altre dia i no hi havia cap resultat...

Moltes hores a dintre d'un vehicle, passant molta calor...

Era complicat de gestionar.

Durant gairebé un any

les vigilàncies al Paco no donen cap resultat

fins que un dia de mitjans de 2004

un detall crida l'atenció dels investigadors.

Dels mateixos seguiments i vigilàncies que es fan al Paco

se'l veu amb un altre individu que condueix un Opel Astra

i en els seguiments d'aquesta altra persona

l'aconseguim localitzar fora del barri,

a la zona de Moià.

Veiem que es diu Iván,

i aconseguim saber que el seu germà havia tingut una empresa de marbres

al barri de Llefià de Badalona.

En realidad lo hizo otro

que trabaja en una empresa de mármoles

en el barrio de Llefià, en Badalona.

Una vegada demanem al jutjat

manaments per la Seguretat Social,

per saber la història laboral

i els llocs on havia treballat l'Iván,

ens surt que efectivament havia treballat també de marbrista.

Paco va diciendo por ahí que lo mató él.

A la trucada anònima,

entre la informació que ens donava del Paco, trobem un detall...

Y después se tatuó un revólver del 38 en el tobillo.

Aquesta informació també donaria veracitat a la trucada,

en cas de ser certa.

Hem de comprovar amb els nostres propis ulls

si veritablement el tal Paco

té un element tan característic com és el tatuatge d'una arma

del calibre 38,

que és la mateixa arma, no ho oblidem,

amb què es va cometre el crim.

Vam haver d'idear alguna fórmula per efectuar un control

que semblés aleatori,

quan passés el Paco, se l'aturés,

fer-li un escorcoll

i amb aquest escorcoll

aprofitar per comprovar

si efectivament tenia o no tenia un tatuatge al turmell.

(Mosso) Aquella nit anava el Paco amb un altre amic seu

que li deien Alcachofa.

I vam decidir aturar-los,

di'ls-hi que érem policies que estàvem fent un control

i que els havíem d'identificar.

Ells van col·laborar en tot moment

i jo vaig escorcollar el Paco

desitjant que... que portés el tatuatge.

Li vaig fer la part de dalt...

Després, evidentment, molt a poc a poc, vaig fer la part de baix.

I al començar a aixecar la cama

ja vaig començar a veure "38" i "calibre".

Vaig apujar més amunt el pantaló, fins al genoll,

i ja vaig veure un revòlver amb una espècie de calavera.

Quan aquestes persones varen marxar

i ja estaven fora del nostre abast visual,

sí que és cert que amb la companya...

no ens vam abraçar, però vam xocar les mans...

i vam dir: "Ostres, crec que anem bé".

Identificats el Paco i l'Iván,

els investigadors demanen una intervenció dels seus telèfons.

Per què una intervenció dels seus telèfons?

Tenien antecedents tots dos,

ja havíem pogut tenir accés a les seves empremtes,

i no havien correspost a cap de les empremtes

que nosaltres havíem revelat a l'exterior del taxi,

o sigui que és probable que portessin guants

i no deixessin cap empremta.

No teníem cap resta d'ADN,

no teníem cap imatge que els situés al lloc dels fets...

I és evident que l'únic mitjà d'investigació que teníem

era intentar aconseguir alguna incriminació via telefònica.

Lo que pasa es que con esos parámetros

la juez inicialmente no concede la intervención telefónica.

La juez valora que en ese momento

la información esa puede dar lugar a la imputación de esas personas,

pero no da para vulnerar el derecho fundamental

a la inviolabilidad de las comunicaciones

y lo deniega.

Entre les coses que ens va demanar

va ser que, com a mínim,

havíem de poder ubicar-los a la zona.

Estàvem parlant de persones que eren de Sant Adrià de Besòs

i l'homicidi s'havia produït a Lloret.

No hi havia cap relació ni cap ubicació

que els pogués situar al lloc dels fets.

A partir d'aquí comencem una tasca de demanar tarifacions telefòniques,

extractes bancaris...

qualsevol informació que d'una forma o una altra

ens els pugui vincular a Lloret.

I aquí és on tenim una sorpresa

perquè en les dades de moviments bancaris

ens surt que l'Iván té uns moviments el dia 1 de juliol

que són a les 2.04 en sentit nord al peatge de Vilassar;

a les 2 i 12 minuts a Arenys de Mar, un altre peatge,

i a les 2 i 19 al peatge de Santa Susanna.

Aquests 3 peatges són a l'autopista C-32 nord,

i corresponen al trajecte lògic

que uneix Sant Adrià de Besòs i Lloret de Mar.

Veiem que la mateixa targeta

té, en sentit sud, la tornada,

al peatge de Santa Susanna a les 5.33,

al peatge d'Arenys a les 5.44

i al peatge de Vilassar a les 5.54.

Aquesta informació ens confirma que el vehicle de l'Iván

estaria per la zona on es va cometre l'homicidi

les hores que es va cometre l'homicidi

i que, poc després, torna cap a la zona de Sant Adrià.

(Gómez) La juez de instrucción lo acepta

como un indicio totalmente objetivable y relevante,

y concede la autorización de intervención telefónica

de los teléfonos de Francisco García y de Iván Rodríguez.

Els Mossos saben que la intervenció dels telèfons del Paco i l'Iván

és l'única manera d'aconseguir proves incriminatòries.

Però la jutgessa només ho autoritza per un mes.

A partir d'aquell moment

vam començar a escoltar les trucades que es produïen

i cap era d'interès per la investigació.

No tenim una conversa rellevant entre ningú

que s'impliqui en els fets.

És desesperant per l'investigador que està sobre el terreny

intentant seguir aquestes persones,

però també és comprensible

que han passat dos anys del fet

i si ningú pregunta, si ningú, diguéssim, mou el vesper...

ningú parlarà d'un crim comès fa dos anys.

La jutgessa va dir que si s'esgotava el temps de la intervenció

no hi hauria una pròrroga.

I vèiem que el mes d'intervenció se'ns estava esgotant.

Ens vam veure obligats a motivar

que ells fessin algun tipus de trucada.

Quan vam fer la intervenció

per intentar trobar el tatuatge del Paco

vam veure que anava amb una persona

que es deia David, àlies el Alcachofa,

amb la qual mantenia molt bona relació.

I vam pensar que si agafàvem declaració al David

fàcilment trucaria al Paco

per explicar-li el que li havíem dit.

I vam començar a fer-li preguntes sobre el Paco

i la seva possible vinculació

a uns fets que s'havien produït a Lloret.

Ho va negar tot, va dir que no sabia de què parlàvem.

Quan el David va sortir de la comissaria, de declarar,

li vam fer un seguiment.

Estava molt nerviós.

Va començar a intentar fer trucades al Paco.

I, finalment, sí que va poder parlar amb ell per telèfon.

Dime.

Oye, ¿dónde estás?

En Pueblo Nuevo.

Tienes que venir para donde yo trabajo.

-Es urgente. -¿Qué ha pasado?

No digas nada. No digas nada. ¡Vente para aquí!

Aquesta trucada era important,

però això tampoc era suficient

per procedir a la detenció del Paco, calia alguna cosa més.

Només queden 9 dies

perquè s'acabi la intervenció telefònica dels sospitosos.

Els investigadors continuen sacsejant el vesper

per si es genera una trucada,

i citen a declarar el cunyat del Paco.

(Mosso) Nosaltres teníem coneixement que al bloc on vivia el Paco

vivia el seu cunyat, el Francisco Javier,

que també havia tingut relació amb l'Iván.

I vam creure que aquesta persona

podia aportar alguna cosa a la investigació.

Se'l va citar a la comissaria

i se li va mostrar un retall de diari.

Ell manifestava no saber res,

no conèixer ningú que hi tingués res a veure,

inclús estava estranyat que se li preguntés això.

Després de declarar, que va sortir de les dependències,

vam iniciar el seguiment del Francisco Javier.

Era pràcticament la darrera carta que teníem per jugar.

Es va adreçar finalment al seu domicili

i vam estar esperant que es produís la trucada que no arribava mai.

I recordo perfectament aquell dia.

Estàvem tots al despatx

i ens truca l'agent encarregat de les intervencions

i ens diu que hi ha hagut una trucada.

El Francisco no truca al Paco, per qui li havíem preguntat,

sinó que truca a l'Iván.

Ha trucat a l'Iván.

Us passo la trucada.

-¿Sí? -Hola, vuelcaollas.

¿Qué haces?

Ens posa la trucada per l'auricular

o tots escoltem la trucada molt en silenci,

es palpa la tensió en l'ambient,

-Hola, Javi. -Oye, ¿qué? ¿Dónde estás?

En Moià.

Per fi començava a tenir sentit tota la feina que estàvem fent.

-¿Cuándo vas a bajar? -Pues no lo sé.

-Urgente, tiene que ser. -¿Por qué? ¿Qué pasa?

Porque el secreto ese que tenemos tú y yo pinta mal.

A mi entender resulta demoledora

porque, a parte de aludir a la urgencia...

que requiere que hablen de inmediato,

hablan directamente del "secreto ese que tenemos tú y yo".

Aquesta trucada per nosaltres és molt important

perquè ja ens permet practicar la detenció dels sospitosos.

(TV: dona) Demà passaran a disposició judicial

els 3 detinguts com a presumptes autors

de la mort d'un taxista a Lloret el juliol de fa dos anys

amb un tret a boca de canó.

Els Mossos d'Esquadra van detenir-los ahir a la matinada,

dos homes a Sant Adrià de Besòs i un altre a Moià.

De detencions tenim els dos detinguts, el Paco i l'Iván,

com a presumptes autors de l'homicidi del Paulino Cobo,

el Francisco Javier, que és el cunyat del Paco, com a encobridor.

I escoltem en declaració l'Ana Isabel, la dona del Paco,

i també la Mónica, la companya sentimental de l'Iván.

Ho podríem qualificar una mica com un cara o creu:

o algú parlava i explicava

què va passar aquella nit amb el Paulino Cobo

o no teníem res.

A falta d'empremtes, restes biològiques o testimonis,

els Mossos depenen d'aquests interrogatoris

per trobar indicis que incriminin el Paco i l'Iván.

La primera a qui prenen declaració és l'Ana Isabel,

la parella del Paco.

(Gómez) Ana Isabel relató con toda naturalidad

circunstancias que eran de cargo contra Francisco i contra Iván.

Uns dies abans dels fets, ens explica,

que havia arribat a casa un dia

i va veure com el Paco i l'Iván manipulaven una arma a casa seva,

una arma tipus revòlver,

i que els va dir que no volia que manipulessin aquesta arma a casa.

La segunda parte de su declaración importantísima

es lo que tiene que ver con la pensión La Costa.

Respecte al dia en concret dels fets,

manifesta que va tenir una baralla amb el Paco,

el Paco va marxar amb l'Iván no sap a on...

i que van tornar cap a les 6 de la matinada

i van passar-la a recollir a una pensió on ella s'estava

amb la companya sentimental de l'Iván.

El Paco i l'Iván recullen l'Ana a la pensió,

se'n van a comprar cocaïna i després se'n van cap a casa.

Durant el viatge, l'Iván es posa a plorar,

el Paco li diu: "Lo has hecho, tío, vaya huevos".

I l'Iván li diu a l'Ana que... "ha matado a un tío".

(Gómez) Las declaraciones, para mí, fueron un bombazo.

Las fichas del puzle cada vez eran más i cuadraban mejor.

La següent a declarar és la Mónica,

que en aquells moments era la parella de l'Iván.

I el seu testimoni també és molt important.

Mónica está presente también cuando se maneja el arma,

o ve el arma en casa de don Francisco.

Ella está presente en la conversación

donde se habla de que han matado a este señor

y que lo han hecho por un encargo.

Y, en último lugar, cuenta también cómo Iván le ha contado...

cómo ha cometido el crimen

y que ha sido él quien ha disparado.

(Mosso) Inclús va manifestar que a l'Iván a vegades el trobava plorant,

perquè li venia a la memòria

el moment que va matar aquesta persona.

La declaració del cunyat del Paco

coincideix amb les de l'Ana Isabel i la Mónica.

Ara és el torn dels dos principals sospitosos, el Paco i l'Iván,

que expliquen dues versions diferents.

Me dio la impresión de que sufrían el síndrome del perseguido,

pero no como paranoia sinó como real.

Es decir, el sujeto que está permanentemente en tensión...

creyendo que cualquier día lo va a detener.

Recuerdan con perfecto detalle

cosas que han sucedido un par de años antes:

dónde aparcaron, que trayecto utilizaron...

dónde me senté a comer una hamburguesa, cosas así.

Para estas personas el tiempo quedó anclado

en la noche de la muerte de don Paulino Cobo,

grabado a fuego.

Doce, doce y media... vamos a tomarnos algo.

Y fuimos a Lloret.

Él reconoce el viaje a Lloret con... con Iván.

(dona) Antes de los hechos, ¿dónde estuviste?

Primero vamos donde aparcamos el coche, ¿no?

Venga. ¿Dónde aparcasteis el coche antes de los hechos?

Venga, vamos.

Entre este y este, más o menos.

(dona) Muy bien, pues a partir de ahora...

lo que hicieron l día de los hechos, ¿de acuerdo?

El primer sitio, ¿dónde va a ser?

El bar.

¿Es el bar de las tragaperras, Francisco?

-Sí. -¿Sí?

Francisco García nos cuenta que en un momento dado

pierde de vista a Iván porque él se queda en un bar

jugando a las tragaperras y tomándose unos cubatas.

Si no quiero recordar mal y mi memoria me dura todavía,

me parece que es ese, el bar.

(home) Las tragaperras, ¿se acuerda dónde están, Francisco?

Las tragaperras están a la izquierda.

Al lado del bar hay como una macrodiscoteca

con muchas niñas, y viéndolo cómo es él, pues...

lo dejé a su aire.

Da por sentado que Iván estará en alguna discoteca

o, en fin, de ligoteo.

Mientras yo jugaba, hora, hora y cuarto, hora y media como mucho,

cogí, salí y como no era por aquí, yo cogí, me fui, cogí el coche...

(Gómez) Decidió marchar otra vez de regreso a Sant Adrià

y, saliendo de Lloret,

de repente encuentra que Iván está bajando por la carretera.

-(dona) ¿Por dónde venía Iván? -Por esta acera de aquí, venía.

-¿Venía por esta acera? -Corriendo.

-¿Corriendo? -Dirección para abajo.

Dirección para abajo.

Y, básicamente, los indicios de incriminación...

son siempre hacia Iván Rodríguez.

Com l'Ana Isabel i la Mónica,

el Paco també explica que un cop a Sant Adrià de Besòs

l'Iván els va dir que havia matat una persona.

Però hi ha coses de la declaració del Paco que no quadren.

(Gómez) Estando bajo secreto de sumario,

antes de aludir a la pistola ni nada

se le pregunta por el tatuaje que lleva

y nos dice que es una triste coincidencia.

Ha sido la triste coincidencia de que yo me tatué un arma.

Resulta que con esa arma han cometido un asesinato,

y sale un arma parecida a la que yo tengo tatuada en la pierna.

(Gómez) Y se le pregunta: "Triste coincidencia, ¿por qué?"

¿Es que sabe usted que se empleó este tipo de arma

para acabar con la vida de Paulino Cobo?

Pero, obviamente, no podía saber con qué tipo de arma concreta...

se había acabado con la vida de Paulino Cobo.

En ningún momento vi ningún arma, ni a Iván, ni alrededores, ni nada.

Está mintiendo.

(dona) Muy bien, nos vamos a ir ahora al aparcamiento.

Y vamos a empezar con el día de los hechos, ¿de acuerdo?

El relat de l'Iván comença uns mesos abans de l'assassinat del Paulino,

quan el Paco li va explicar que tenia una feina per fer

i que necessitava un soci.

Mire, todo viene porque...

nosotros... íbamos de listos.

En más de una ocasión habíamos hecho estas cosas ya,

coger y buscarnos las vueltas, y quitarles la mercancía,

pero siempre sin hacerle daño a nadie.

(home: ràdio) El detingut diu que aquest camí va a cala Canyelles.

(Gómez) Iván Rodríguez cuenta un relato

que tiene toda su lógica, de comienzo a fin,

muy detallado en algunas cosas.

Íbamos a repartirnos

lo que supuestamente tenía que llevar en el coche,

8 kilos de cocaína u 8 millones de pesetas.

Era un robo, un robo.

Nos cuenta que el plan es que Iván coge el taxi,

tiene que pedir que lo lleven a la entrada de cala Canyelles...

A mí me lo dice Paco, dónde tengo que ir a llevarlo.

Yo solamente tenía que cogerlo, llevarlo allá...

y allá pues... coger la cocaína o el dinero que llevaba.

El taxi estaba mirando hacia la carretera, me parece.

Yo diría que no estaba aquí,

que estaba allí y mirando hacia allá.

(Gómez) Todo eso cuadra hasta el momento en que nos cuenta

que justo cuando está en la esplanada

y va a pagar la carrera...

En ese momento se abre la puerta.

De golpe y porrazo aparece un sujeto, pistola en mano...

Pone un arma a la altura... más o menos aquí...

y le dispara.

Diu que sent com si hi haguessin dues persones a fora

i una li diu a l'altra: "Y a este también, cárgatelo".

Y él hace así.

Yo cojo y hago así.

Como diciendo "¿Qué haces, tío?", como... encendiéndome.

Con la pierna intento darle, pero no llego.

Y nada, se le cae el arma aquí y yo la cojo.

(Gómez) Resulta que se le ha caído la pistola

en la zona de los testículos de Iván.

A Iván Rodríguez,

que no se le ocurre otra cosa que cogerla y llevársela consigo.

Y huye por unos zarzales.

Si me ven caminar por el medio de la carretera

con una pistola en la mano

y detrás mío un coche con un hombre con una herida de bala,

digo: "Esto, ¿cómo lo explico yo?, vamos a ver".

(home) Ese es el camino donde usted va corriendo, ¿no?

Sí, yo me fui para aquí corriendo.

(dona) Y cruzaste hacia la carretera.

No, no, me quedé a este lado de aquí...

-Sí. -Hasta que vi pasar a Paquillo.

Ahí para y me monto en el coche.

Tiro el arma al suelo, a mis pies.

"Tú tranquilo, tú tranquilo,, no te preocupes, no te preocupes."

la envolvió y se la llevó. Y se fue.

(home: ràdio) El detingut manifesta

que es van aturar per deixar l'arma

en un carrer que puja cap a la dreta.

(Iván) Bajó, se fue corriendo, saltó...

(dona) ¿Sabes si se metió muy para adentro o...

si era al comienzo del parque o era más hacia allá?

-(Iván) Tardó bien poco. -(dona) ¿Tardó bien poco?

Tardó bien poco en venir.

Recordeu el revòlver que el març del 2003 va trobar un veí de Lloret?

Durant la reconstrucció dels fets,

l'Iván diu que el Paco va llençar l'arma justament al mateix parc.

(Gómez) La versión de Iván, en su conjunto,

tiene la suficiente solidez como para poder darla por válida

en casi todo excepto en la parte final.

La parte final, lo del disparo.

Dice el lugar donde está enterrada el arma,

que tiene un trapo

que cuadra con lo que es la camiseta de un niño pequeño

y, a parte, el arma es compatible...

con la bala que se ha disparado contra don Paulino Cobo.

Tenemos esa corroboración objetiva. Ahora vamos con la subjetiva.

Doña Ana Isabel, el propio Francisco, doña Mónica...

incluso Francisco Javier

aluden siempre a Iván como el autor material del disparo.

Després de totes les declaracions,

el fiscal decideix que presentarà acusació contra el Paco i l'Iván

com a coautors de la mort del Paulino.

Però per anar a judici amb garanties

primer s'ha de resoldre un assumpte pendent.

(Gómez) Quedaba abierta aún la línea de investigación inicial

relacionada con los ciudadanos ingleses.

Hi havia una cosa que ens portava de cap des del principi.

¿Com pot ser que 3 anglesos que eren a Lloret el dia dels fets,

que marxaven just després de la mort del Paulino

en direcció a la frontera per abandonar el país,

tinguessin restes metàl·liques a les mans

que les podien implicar en un crim?

Havíem d'aclarir per què aquestes 3 persones tenien

restes de substàncies compatibles amb un tret d'arma de foc.

Els joves anglesos, la nit abans,

havien estat amb unes noies alemanyes

que havien conegut a la platja.

(Mosso) En relació amb el rodet de fotografies

que ens va facilitar una de les noies,

no ens van ajudar, inicialment, en res, a la investigació.

Per aquest motiu van quedar en un sobre,

en un calaix, a disposició judicial.

Vam revisar una altra vegada el cas

i vam anar a parar a les fotografies

que havia fet aquest grup de noies amb ells.

(Mosso) I en una de les fotografies vam poder observar

un dels sospitosos amb una noia,

amb el típic còctel amb unes bengales.

I a algun dels companys de l'equip se li acudeix

d'una manera gairebé espontània mirar les fotos i dir:

"Hosti, ¿no deuen ser les bengales, les que provoquen...

aquestes restes de plom, bari i antimoni a les mans dels anglesos?

Demanem als companys de balística si és així,

i se certifica que, efectivament,

això podia deixar les mateixes restes.

Teníem la prova davant nostre, en un calaix...

i no érem conscients que aquesta podia ser una explicació

que tinguessin restes.

(Rovira) Al final de tot s'acaba demostrant

que aquestes bengales desprenen una mena de pólvora

que els va empastifar les mans.

No era una bala, sinó que era una bengala.

(TV: dona) A primera hora del matí entraven a l'Audiència

els dos acusats de cometre el crim del taxista de Lloret de Mar

el juliol del 2002.

Iván Rodríguez està considerat l'autor material del crim,

qui li hauria disparat un tret a boca de canó

des del seient de darrere del taxi.

Les defenses mantenen

que va ser una tercera persona qui va matar el taxista

i que només tenien la intenció de robar-li.

(home 4) Quan nosaltres anem a judici,

la fiscalia no té proves contundents.

No té proves biològiques, no té proves d'empremtes d'ells,

no té proves de testimonis que hagin vist que llogaven el taxi...

I, a partir d'aquí, intento crear dubtes al tribunal,

dient: "No està clar que aquest home hagi matat".

...llevar allí a término el robo

de todo cuanto pudiera encontrar en posesión del señor Cobo.

No consiguiendo este propósito,

ya que se produjo la muerte del señor Cobo a manos de otra persona.

Hi ha motius per pensar que és una altra persona

que ve de fora del taxi.

Ahí lo que hubo fue un disparo y, después, intentar darme a mí.

¿Se percató usted entonces, cuando le dispararon,

que la finalidad no era robar?

Claro.

¿Entonces usted se sintió engañado por esto?

Me sentí engañado y... amenazado.

La unitat de balística, aliena a les declaracions dels acusats,

havia dibuixat un croquis on situava el tirador fora del cotxe,

exactament igual com ho havia descrit l'Iván

en la seua versió dels fets.

(Gómez) La defensa utilizó en su beneficio,

como no podía ser de otra manera,

el dictamen de balística

considerando que eso creaba una duda razonable

en relación con el momento del disparo al señor Cobo.

...de entender que hicieron ese dibujo

porque era el más lógico

con respeto a donde pudiera estar colocada la persona que dispara.

-Efectivamente, es así.

(Seguí) Què significa això?

La versió que dona el meu client que ell no dispara

i que el tret ve de fora,

és coherent.

(home 5) Amb el judici ens vam trobar que van preguntar

per què havíem col·locat el tirador fora del vehicle.

Vam explicar que no és que hagués de ser així.

És a dir, la part que nosaltres volíem marcar objectivament...

era la part de la trajectòria, des de l'arma cap al retrovisor.

És una trajectòria descendent,

i això el que ens ubica és la boca de foc de l'arma

en una posició una mica elevada, no?

Però podia estar assegut i en una cantonada?

Sí, també podíem haver-ho dibuixat així.

De totes maneres, per la fiscalia hi ha arguments...

que invaliden la versió de l'Iván.

(Gómez) Iván Rodríguez habla de un disparo

efectuado por un tercero,

y sabemos que un disparo de ese revólver

prácticamente en la cara de este sujeto, de don Iván,

le hubiera producido una serie de efectos visibles:

heridas en el pómulo

y, probablemente, una afectación importante del oído.

¿Usted sintió un zumbido en ese momento?

-¿Algo que le quemaba la cara? -Sí.

-¿Tuvo usted quemaduras? -No sé...

Me salieron unas manchas coloradas por aquí.

-¿Fue usted al médico? -No.

¿Alguien cercano a usted le pudo ver esas quemaduras, esas manchas?

Nadie, nadie de las personas que están a su alrededor...

en los momentos inmediatamente posteriores

ni en los días siguientes

advierte nada anómalo ni en la cara, ni en el oído.

¿Escuchó usted que alguien decía acto seguido

"Cárgate a este, también"?

-Sí. -¿En referencia a usted?

En referencia a mí.

¿Podía escuchar lo que alguien decía...

después de haber recibido un disparo cerca de su oído?

-(Iván) Sí. -No es posible.

No es posible que él escuchara luego

lo que, supuestamente, el tercero que él se inventa hubiera dicho.

Oiga, ¿Iván tiene de mentiroso?

¿Mentiroso suele ser?

-(Paco) A veces. -A veces.

A veces, un poco fantasmilla, sí.

(Gómez) A don Iván Rodríguez estoy convendido de que lo van a condenar.

Y respecto a Francisco García

lo que teníamos únicamente era

todo lo que tenía que ver con la llamada anónima,

todo lo que se había corroborado,

pero luego, fundamentalmente, las declaraciones de unos y otros.

¿Una vez en casa de ustedes, se acuerda si Iván se puso a llorar?

No lo recuerdo, ahora.

¿Le dijo, estando en su casa,

"le he quitado la vida a una persona"?

-No lo recuerdo. -No lo recuerda.

L'acte material de disparar el tret no el va reconèixer mai ningú.

No hi havia una prova directa

que aquella persona és la que havia disparat.

I vam haver de tenir molta cura

a no deixar dubte raonable

a la valoració del tribunal popular.

Pensem que els tribunals populars no valoren lleis, sinó fets.

Però hi ha un sol article que sí que se'ls llegeix,

que és un article de la llei del tribunal del jurat

que diu que, si després de deliberar i de valorar la prova...

tenen algun dubte raonable sobre el que ha passat,

han de decidir a favor de l'acusat.

El jurat els declara culpables

i el tribunal condemna el Paco i l'Iván a més de 20 anys de presó

per l'assassinat del Paulino Cobo.

Però la sentència deixa dos preguntes sense resposta.

(Rovira) Els dos interrogants que deixa oberta la sentència són

per què maten el Paulino Cobo

i qui és la persona que ordena executar-lo d'un tret al cap.

(Mosso) Des del moment que es rep l'anònim, la trucada,

l'única dada que crec que no es va poder comprovar

va ser la identitat d'un colombià

que té una cicatriu que li creua la cara.

Sempre ho preguntàvem a tots els testimonis

perquè és una característica molt important.

L'Iván tampoc va dir mai cap nom, ni el Paco,

ni van fer cap referència a cap colombià.

Tot i que se'ls ho va preguntar, evidentment,

per si coneixien algú així.

Però mai es va poder esbrinar.

És el que li hauria faltat a aquest cas,

arribar una mica més amunt

i trobar qui va organitzar aquest homicidi.

Sempre et queda el dubte de si veritablement

aquest colombià va arribar a existir, i era un encàrrec...

Si es van equivocar de taxista...

Però el que és evident i és clar des d'un punt de vista policial

és que no vam trobar absolutament res

que impliqués el Paulino a cap activitat il·lícita.

(Gómez) Es que pienso que este señor murió por error.

No se le conoció ningún tipo de actividad

al margen de la del taxi.

(Monguilod) La família, els germans,

particularment la mare...

tenen molt clar que es van equivocar d'objectiu

i que van matar una persona que no havien d'haver matat.

Qui va encarregar la mort del Paulino Cobo?

Els autors materials, el Paco i l'Iván,

ja han complert la condemna,

però no han delatat mai la persona

que suposadament els va contractar per cometre el crim.

Gràcies per acompanyar-nos,

tornem tan aviat com puguem amb noves històries de foscor.