Original subtitles

#

(home) Tot el que veureu en aquest programa ha passat.

Els fets, els noms i els llocs són reals.

En algunes descripcions,

aquest programa podria ferir sensibilitats.

Relatem crims reals.

La realitat i la mort no entenen de sensibilitats.

Hola a tothom, soc Carles Porta, gràcies per acompanyar-nos.

Jennifer Cot, una noia de 28 anys,

és assassinada a Parets del Vallès el 7 de setembre del 2007,

quan anava a treballar.

Els Mossos sospiten de seguida que l'autor és el seu marit,

però els familiars de la Jennifer no s'ho creuen

perquè, per a ells, és com un fill més.

Estan equivocats els Mossos o estan equivocats els familiars?

Equivocats o enganyats...

Penseu una cosa:

en una investigació com aquesta es decreta el secret de sumari,

i els familiars no saben res del que saben els investigadors.

Intentarem posar llum a la foscor.

Comencem.

(dona) Yo a Gerard lo conocí cuando ya estaba con ella.

Lo conocí... en casa.

Nosotros somos gente muy familiar.

Siempre, el que ha llegado a casa ha sido bienvenido.

(dona 2) A ella le gustaba mucho patinar, a mi hija.

Iba por la Rambla a patinar...

Y allí lo conoció.

Era el novio de toda su vida, el único novio que había tenido.

Cuando me dijo que se iba a casar, me hizo mucha ilusión.

Y fui con ella a hacerse las pruebas de los vestidos de novia,

a buscar el vestido...

Y la llevamos hasta la iglesia en la carroza de caballos,

que era la ilusión que ella tenía.

(home) Nosotros nos llamamos siempre cuñados,

nunca nos hemos llamado por el nombre.

Siempre de cachondeo, siempre "¿Qué, cuñado, cómo va?",

bueno, siempre preocupándose, siempre cómo iba todo...

Para mí, como un hermano, era... coño, de toda la vida.

Desde que yo empecé a salir con Sandra.

(Carmen) Para mí era un hijo más.

Y un hermano, para mis hijos.

Yo llegué aproximadamente a las 7 menos 10, menos cuarto,

sobre esa hora.

Solía llegar y me fumo un cigarro en el coche

esperando hasta que, a menos 5 o así, entro a fichar.

La llamé por teléfono,

porque a veces padecía de migraña y a lo mejor venía más tarde.

La Jennifer ha d'entrar a treballar a les 7 del matí.

Però avui és un dia especial perquè és l'aniversari del Gerard.

Atenció als missatges i a l'hora que marquen; seran importants.

El día 7 me trajo la niña el Gerard, como todos los días que me la trae.

Le abrí la puerta, lo felicité porque era su cumpleaños...

Le dije: "Felicidades, cuñado".

(Marfil) Yo tengo un horario un poco difícil,

cambio el turno cada semana,

y a mí me pilló durmiendo.

Me acosté tarde porque no tenía sueño

y, claro, por la mañana cuesta levantarse.

Y fue él que me despertó.

Lo felicité porque, encima, era el día de su cumpleaños.

"Eh, cuñado, buenos días, tal y cual, felicidades.

"Vaya, me visto y nos vamos a tomar café",

porque justo bajo de mi casa, a 20 metros hay un bar.

Y dejó a la cría, el rato que estuvo hablando con mi mujer...

y ya nos fuimos al bar a tomar café.

La jornada ha començat com un matí qualsevol.

Els cunyats tenen feina:

van al bar dels pares del David

per acabar la reforma que estan fent de la barra.

A partir d'aquest moment tot es complica.

(Marfil) Empieza a ponerse nervioso a lo largo de la mañana,

porque no paraban de llamar los teléfonos.

Estaba muy nervioso.

Mi padre le preguntaba: "¿Qué te pasa, que estás nervioso?"

Porque no daba pie con bola.

"¿Qué te ha pasado en el cuello, que tienes un arañazo?"

Dice: "La cría, que esta mañana, cambiándola, me ha arañado".

Y venga llamadas, y venga llamadas. Y yo: "Pero bueno..."

Como Jenny no contestaba, pues le llamaban a él.

Y todo empezó ahí.

"No, que la mujer no ha trabajado, no ha llegado, no sé qué...

me está llamando una compañera...

(dona) Decidí llamarlo, a Gerard.

Le pregunté por Jenny y me dijo que se había dormido,

que él había salido, que la había dejado en el cuarto de baño,

que se estaba arreglando.

Que tenía que ir a ingresar dinero, pasar por el cajero,

y que a lo mejor ya estaría de camino.

Digo: "Coño, pues, ves a ver qué ha pasado".

Y ya dejamos de trabajar en el bar y nos fuimos a ver si sabíamos algo.

El Gerard i el David van cap a la fàbrica on treballa la Jennifer.

Llegamos al trabajo, yo me quedé en el coche.

No sé lo que hablaría con las compañeras de trabajo...

Llegó con su cuñado.

Me dijo que habían hecho el recorrido

por donde ella tenía que pasar, por el cajero y demás,

y que nada, que no la habían visto.

(Marfil) Cuando salimos de la fábrica estaba muy nervioso.

"Cuñado, conduce tú porque yo no... no puedo conducir".

Bueno, pues él se baja del coche por su lado, yo por el mío,

y cuando me voy a subir al coche escucho un golpe.

Y miro por el cristal y digo "¿Dónde está este?"

Y me lo encuentro colgando en el guardarraíles,

que se había desmayado, había pegado con la cabeza en el guardarraíles.

Pero bueno, le pego un par de tortas y se espabila.

Yendo por el camino, otra vez se me desmaya en el coche,

entrando a Mollet.

Digo: "Este se me muere aquí, con los nervios".

Y como a veces hablo solo en voz alta, digo:

"Voy al hospital, a este le dejo en el hospital...

y me voy yo para los Mossos".

Y en el momento de decir "lo llevo al hospital", se despierta.

"No, vámonos para los Mossos", "Bueno, vámonos para los Mossos".

Van a comissaria i qui parla és el Gerard.

Ara sentireu la policia que el va atendre.

Llegó a comisaría muy nervioso,

fuera de si, desencajado, llorando, temblando...

y sus palabras, entrecortadas, eran:

"Mi mujer ha tenido un accidente, está muerta, está muerta".

Me puse en contacto con los compañeros de tráfico.

Hice la consulta en relación al horario que él me indicaba

y la zona que me indicaba,

si había habido algún accidente de tráfico

con algún herido o algún muerto.

Y me informaron que no.

Los Mossos no tenían parte de nada, ellos no sabían nada.

Él allí ya se puso muy nervioso.

Y ya cuando vinieron los Mossos y vino la ambulancia...

ya fue cuando se lió un poco el... el show.

Me dio la absoluta impresión que no me escuchaba,

se lo repetí en varias ocasiones:

"Tranquilízate, no ha habido ningún accidente.

Me lo han asegurado los compañeros de tráfico".

Pero no, no me escuchaba.

Continuó muy nervioso,

y se cayó al suelo, como si perdiese el equilibrio.

En aquest moment ningú sap que el Gerard està dient mentides.

Arriben els seus sogres a comissaria.

(Carmen) Estaba él tirado en el suelo,

en la entrada de comisaría.

Parecía que le había dado un ataque.

"Gerard"... El policía no me dejó acercarme a él.

"Señora, usted no lo puede tocar".

Mentre el Gerard i els familiars de la Jennifer són a comissaria,

el seu veí truca als Mossos.

Han trobat el cos d'una dona morta al pàrquing de casa seua.

(home 2) A les 9.50, un veí de l'immoble...

surt del seu domicili i es dirigeix a buscar el seu vehicle per marxar.

Té el cotxe al costat de la Jennifer,

a la planta baixa del garatge, on només hi ha 3 places,

i només hi aparquen dos cotxes:

el cotxe de la Jennifer i el cotxe d'aquest veí.

Ell obre la porta tallafocs que connecta el vestíbul i el garatge

i es troba el cos inert de la Jenny, que roman mort a terra.

En aquests moments, però,

a comissaria encara no han relacionat

la troballa del cos amb la desaparició de la Jennifer.

Mentre els sanitaris atenen el Gerard,

el seu cunyat decideix anar a mirar al pàrquing,

l'únic lloc on encara no han buscat.

(Marfil) Cogí a mi cuñado, el pequeño, a Álex,

y digo: "Álex, el único sitio donde no hemos mirado fue en el parking".

Digo: "Coño, pues, vamos a mirar. No se pierde nada por ir a mirar".

Nos presentamos allí y ya fue cuando nos encontramos... todo el follón.

Yo, cuando llegué, estaban ahí los del SEM,

intentando reanimarla, pero ya no... ya era tarde.

A las 10 y media, 11 menos 20,

recibí la llamada de David

que me dijo que a mi hermana se la habían encontrado muerta.

Y eso...

Cuando llegué allí, pues...

un show todo...

La ambulancia, mi marido buscando a mi madre,

mi madre en la ambulancia, mi abuela dentro...

Mi padre en el... No sé...

Fue todo... muy mal.

(Carmen) ¿Pero cómo? ¿Quién ha matado a mi hija?

Si ella tenía amigos, ella era una niña muy sociable,

era... un encanto de... de chica.

Mentre els familiars de la Jennifer

es reuneixen a l'exterior de l'edifici,

els Mossos comencen la inspecció ocular a l'interior del pàrquing.

(home 3) Nosaltres, quan arribem,

accedim al pàrquing per la rampa d'accés dels vehicles.

És una planta petitona, per ser un pàrquing d'una comunitat.

A terra, entremig dels dos cotxes, observem un parell d'indicis:

una arracada tipus perla de color negre

i un lluentó.

I ens adrecem a mà esquerra,

que hi ha la porta d'accés al pàrquing, la porta tallafocs.

Quan obrim la porta, observem el cos d'una noia jove estirada a terra,

en posició de decúbit supí,

amb la camisa oberta

i amb els pegats que acostuma a posar el SEM

per intentar la reanimació.

Observem el cos sense tocar-lo

i veiem un clar signe de solc horitzontal

a la part del coll de la víctima.

La primera impressió que tinc és que a aquesta noia l'han escanyat.

Allà trobem diversos elements tirats per terra:

una bossa de plàstic,

les claus d'un cotxe,

un manyoc de claus de casa,

l'entrepà per esmorzar

i un cable de carregador de telèfon mòbil.

Apareix el carregador del mòbil Nokia al costat del seu cos,

que és un element compatible

amb les ferides que tenia la Jennifer

i amb el qual es va causar la mort.

El mòbil no apareix al costat del cadàver.

Vam fer recerques d'aquest telèfon als contenidors...

Vam buscar-lo pertot arreu, aquest telèfon,

perquè la informació que podia contenir

podia ser important de cara al cas.

I no hi va haver manera.

Mai vam trobar el telèfon de la Jennifer.

(sotsinspector) El lluentó que trobem entremig dels dos cotxes

que estaven estacionats al pàrquing

era compatible amb una sabatilla que també trobem al replà.

I confirmem que l'arracada és la mateixa que portava la víctima.

Un cop observat tot l'entorn,

recollim la bossa que trobem al costat de la Jennifer

per buscar empremtes a les nostres dependències de Granollers.

I, el cable del telèfon mòbil,

l'enviem al laboratori de genètica forense

perquè facin les seves comparatives.

Aquell 7 de setembre estàvem en funcions de guàrdia al jutjat...

Se'ns informa de la troballa del cadàver d'una dona

que presentava signes de mort violenta.

En la primera trucada ja se'ns diu

que la parella de la dona havia estat a comissaria,

que s'havia comportat de manera... anòmala...

El primer que fem,

abans de dirigir-nos a practicar l'aixecament de cadàver,

és assegurar-nos que no hi havia cap denúncia anterior,

ni cap informe mèdic relatiu a la persona trobada morta.

(sotsinspector) Quan arriba el jutge, ens presentem,

li expliquem el que hem observat abans de la seva arribada...

(Casares) M'impressiona, sobretot, la fragilitat,

la fragilitat del cos,

la seva joventut i...

i el fet que el lloc era... molt quotidià.

Ni era un lloc inhòspit, ni era un lloc brut...

Era un pàrquing comunitari com qualsevol altre.

(sotsinspector) El cos estava de panxa enlaire i, quan el girem,

observem unes fulles tipus plataner, seques, trencades,

enredades als cabells de la víctima

i a la part posterior dels texans que portava.

Això va fer pensar que havia sigut arrossegat fins allà

perquè al garatge, quan s'obria la porta,

pel vent, entraven fulles seques.

(sotsinspector) Haver trobat l'arracada i el lluentó

a l'altre costat de la planta d'estacionament,

dona més força la nostra hipòtesi:

que l'agressió ha sigut en una zona

i aquest cadàver ha estat traslladat.

La persona que l'ha deixat allà

ha sigut per matar-la

i sap que, posant el cos de la Jennifer dintre les dues portes,

es retardarà molt la seva troballa.

Perquè només hi ha un veí que la pugui trobar.

Al mateix temps, veiem que cap de les portes d'accés a l'immoble...

estan forçades.

Els investigadors aconsegueixen informació important:

almenys 3 persones han sentit crits a primera hora del matí.

Vaig obrir la finestra

i vaig començar a sentir els crits d'una dona.

Jo em pensava que l'estaven atracant.

Vaig sentir, almenys un cop, "déjame".

(Marquina) La Jennifer no es va poder defensar,

només va poder cridar,

amb crits com "déjame, déjame"

i... la resposta a aquest atac era "cállate, cállate".

Podría asegurar que, más o menos, era, en voz baja:

"Que te calles".

Quan ja havia trucat a la policia local,

ja no vaig sentir res més.

Aquestes informacions dels primers testimonis

situen els fets a les 6.41, aproximadament.

Ens posem en contacte amb la policia local,

i la policia local ens informa que ells reben una trucada a les 6.48

de la senyora que havia sentit els crits punyents

i que els patrulles hi arriben gairebé a les 6.53.

I és molt important,

perquè la policia local ens explica que, quan arriba al lloc,

ja no sent crits.

Vol dir que a aquella hora podem inferir que la Jennifer és morta.

Per tant, la franja horària dels fets,

la podem situar entre les 6.41 i les 6.53.

A part dels testimonis,

una de les primeres gestions que fem

és buscar càmeres de seguretat.

La Caixa de Tarragona és una porteria

al costat de l'entrada de l'immoble del carrer la Fàbrica, número 1.

És a dir, és al mateix edifici però una porta al costat.

El problema és que aquesta investigació s'inicia el dia 7,

era un divendres

i, per tant, quan comencem a moure'ns després de l'aixecament,

les entitats bancàries ja han tancat

i no tenim accés a aquestes imatges.

I hem de fer totes les peticions divendres a la tarda

per veure si el dilluns ho podem obtenir.

Però el dilluns també era un dia de pont,

perquè el dimarts era dia 11 i era la Diada de Catalunya

i, per tant, també era festa.

No podíem tenir la informació que buscàvem fins dimecres.

Estan convençuts que les imatges poden ser fonamentals,

però trigaran a tenir-les.

De moment, el principal sospitós continua a comissaria,

mentre els Mossos interroguen el seu cunyat, el David.

Los Mossos me dicen que coja el coche de mi cuñado,

que fue con el que estuvimos toda la mañana,

y que lo llevase a los Mossos de Mollet,

que allí me tuvieron hasta las tantas.

Estuve toda la tarde prestando declaración con ellos.

Me preguntaron lo que había pasado, lo que habíamos hecho,

dónde habíamos estado, qué conversaciones habíamos tenido...

Que si yo me... me negaba a contar algo o a encubrir esa persona,

me podían haber metido 8 años de prisión...

Pero yo conté mi verdad desde un principio.

Yo no tenía nada que esconder.

El cunyat pot marxar a casa,

però li demanen al Gerard que es quedi a comissaria.

Comença una partida que s'allargarà fins a la matinada.

No contemplo mai oferir-li assistència lletrada al Gerard

perquè no l'acusem directament de res.

El que nosaltres volem, des de les 8 del vespre i des del matí,

és saber la seva versió dels fets, el seu relat,

per veure si aquelles meres sospites que tenim

tenen un fonament o no.

Un caporal i un agent entrem a dintre del despatx on ell és,

no li expliquem encara que la seva dona l'hem trobat morta,

però sí que li diem que tenim bastanta informació.

Li demanem sisplau que, si ell vol,

li agafarem una declaració com a testimoni.

Ell ens diu que sí i comença a somicar una mica o a recordar...

De cop i volta, s'aixecava...

De cop i volta feia "buf!",

com si estigués enfadat, després, trist...

Ell no ens podia observar a nosaltres,

però nosaltres sí que el podíem observar.

I quan nosaltres marxàvem,

ni es desmuntava, ni es posava a plorar,

ni es posava les mans al cap,

ni mostrava cap tipus de preocupació o angoixa.

Els episodis d'hiperventilació,

els iniciava sempre respirant pel nas,

i feia com si fos una respiració en una prova atlètica,

agafant aire pel nas i el treia per la boca.

Aquesta actitud,

hi ha un abans i un després a partir de les 8 del vespre,

que és el moment que, de forma molt enèrgica, molt seriosa,

li dic que faci el favor,

a partir d'aquell moment, de no hiperventilar més.

I l'hi dic molt seriosament.

Ell es queda mirant i li dic:

"Sí, sí, s'ha acabat la hiperventilació".

I, automàticament, ell diu: "D'acord",

es va posar bé a la cadira, es va asseure molt dret,

canvia l'expressió de la seva cara i diu: "No hiperventilo més".

I amb nosaltres es posa en un mode que jo diria professional.

Anava mirant absolutament les nostres cares,

les nostres expressions...

Era com un joc de pòquer,

a veure quina cara posàvem.

Perquè, si veia que hi havia aprovació o no,

es posava en tensió, intentava matisar.

En aquell moment jo tinc la sensació

que el Gerard és un repte, que al Gerard no l'enganxarem.

Li dic: "M'agradaria que m'expliquessis...

què has fet aquest matí,

a quina hora has sortit de casa, per on has sortit", etcètera.

M'explica que ell marxa de casa entre les 6.40 i les 6.45 del matí.

I ell és l'encarregat de portar la seva filla Noa

fins a casa dels seus cunyats, a Martorelles,

passant per la benzinera Sant Jordi, de Mollet del Vallès,

on para a fer benzina,

i arriba a casa de la seva cunyada i del seu cunyat a les 7.30.

En el mateix domicili recull el David Marfil

i se'n van tots dos a treballar al bar del pare del David Marfil.

A mesura que van passant les hores,

ell es va asserenant i tranquil·litzant,

i va veient que aquí ningú m'acusa de res, no em detenen...

Aleshores veu que, a poc a poc,

el seu relat va tenint un sosteniment molt important

i que rebatre'l és complicat.

Ell ens explica que és el seu aniversari.

Per nosaltres, que a la seva dona...

l'hagin assassinat el dia del seu aniversari és significatiu.

Explica que la nit anterior havien mantingut relacions sexuals,

i que al matí la seva dona l'havia despertat

i també havien mantingut relacions sexuals.

I, precisament, perquè destaca aquestes dues relacions sexuals...

no me les crec.

Crec que ell pensa: "He tingut relacions sexuals;

per tant, ningú pot pensar que hagi pogut fer-li mal a la meva dona".

Una de les preguntes que li fem és:

"Amb preservatiu?"

I aquí comencen els dubtes.

La pregunta de si va ser amb preservatiu o no,

ell creu que li pot portar problemes.

"Ostres, i si no troben restes de la relació sexual?"

Aleshores, hi ha moments que et diu que va ser amb preservatiu...

i al cap d'una estona et diu que no.

No sap concretar segons quins detalls.

I cada cop que se li fa una pregunta,

ell fa uns silencis que s'allarguen molt,

com si pensés per recordar.

De fet, hi ha un moment molt important de la declaració...

que, de cop i volta, és com si hagués tingut una idea...

i ens comenta que potser sí que la seva dona

havia marxat amb algun altre home.

Ens deixa estupefactes.

Té tanta estona per anar pensant, per anar construint el seu relat,

que se li acut això, i ho deixa anar amb aquella solvència,

àmb aquella tranquil·litat, amb una fredor que és impròpia...

d'algú que està passant pel pitjor moment de la seva vida:

la desaparició de la seva dona.

Entrada la nit,

els investigadors li comuniquen que han trobat la Jennifer morta.

La seva reacció continua sorprenent-los.

En cap cas en Gerard ens pregunta per la Jennifer,

quan ha acudit a aquella comissaria

a denunciar que la seva dona o ha tingut un accident o està morta.

En el moment que se li comunica de forma oficial

que, la Jennifer, l'hem trobat assassinada,

ell es sobta i diu: "Morta?",

i nosaltres li diem: "Sí, home, sí, ja ho saps".

I ell, automàticament, deixa de fer-se el sorprès,

torna a posicionar-se amb aquella actitud

que havia mantingut, tan tranquil·la i tan serena,

i no ens pregunta en cap moment com l'hem trobat,

què li ha passat, com ha mort, on estava...

En cap cas ens fa aquest tipus de preguntes.

Els Mossos tenen la certesa que ha sigut ell

però, de moment, no tenen proves.

Li demanen el telèfon mòbil i ell els el dona.

Recordeu els missatges relacionats amb l'aniversari?

Nosaltres, com a investigadors,

el que hem de fer és, precisament, el mateix que està fent el Gerard,

que és cara de pòquer.

Nosaltres no podem mostrar emocions.

Però quan veiem els SMSs i el seu contingut,

quedem esglaiats.

Atès que el missatge que envia la Jennifer és a les 6.58 hores,

ens adonem que és impossible que l'hagi fet ella,

perquè la policia local a les 6.52-59

ja és al lloc i no la sent i, per tant, sabem que està morta.

Ell contesta que espera

que, el segon regal, el trobi al garatge.

Es para a la pregunta

i diu: "No, no, no, prefereixo un quad;

em feia molta il·lusió que em regalés un quad".

I, per tant, el quad, on me l'havia de trobar?

Me l'havia de trobar a dintre del garatge.

En l'SMS, també diu que la Jennifer ha de passar pel banc.

En Gerard ens comenta que li va donar 500 euros a la Jennifer

dintre d'una bossa de plàstic

perquè ella fes els ingressos.

Que creu que algú va entrar, li va robar, la va matar...

i es va quedar aquests 500 euros.

Intentaran buscar empremtes dactilars a la bossa

on, segons en Gerard, la Jennifer portava els diners.

Ell continua col·laborant

i permet que li facin fotos a les ferides

que té a diferents parts del cos.

Ell el que ens diu és que aquestes lesions

se les ha produït caient o treballant.

Per exemple, la ferida del genoll creu que ha sigut...

quan va caure desmaiat

al costat d'una barrera de seguretat del costat de la carretera.

Les del coll diu que en una fusteria d'alumini s'ha fet unes rascades.

En la seva declaració, el David ens explica...

que el seu pare, aquell matí, ja li veu unes rascades al coll,

i que li pregunta directament:

"Escolta, Gerard, què és això?"

i que ell li diu que és la seva filla Noa

que li ha fet unes rascades amb les ungles.

A nosaltres en cap moment ens diu

que aquelles lesions els hi ha fet la seva filla.

Acabada la declaració,

els investigadors, amb permís del Gerard,

registren casa seua, però no hi troben res rellevant.

Ben entrada la matinada,

el deixen marxar, i el Gerard se'n va a casa dels seus sogres,

a Mollet del Vallès.

(Carmen) Cuando vino de la comisaría, se vino a mi casa.

Abrazándome. "Ay, Carmen", dice, "¿había mucha sangre?"

Me quedé así.

Digo: "No. ¿Qué dices? Si la han estrangulado".

Lo que recuerdo es que estaba en la habitación de arriba,

que yo subí y lo abracé.

Y me abrazó tan fuerte que yo pensaba que me iba a romper.

(Marfil) Se veía apagado, triste, pero no...

no quise tampoco... "Ostia, cuñado, ¿qué has visto?"

o "¿qué has dejado de ver?" o "¿Cómo te encuentras?"

No es un momento para que te toquen...

para que te hagan muchas preguntas.

Tampoco hablaba con nadie, estaba callado, apagado.

(Carmen) Mi yernos lo acompañaban a ducharse,

no hablaba, dormía en la casa con la niña...

(Marfil) Yo soy cazador, tengo permiso de armas y licencia,

y en esas que me dijo: "Ostia, cuñado,

¿tú no conocerías a alguien

que podría venderme una escopeta sin papeles y tal?"

"¿Y tú para qué quieres una escopeta?"

"No, por si me entero quién ha sido..."

También me dijo que quería vender el piso

para sobornar a los Mossos,

para que le dijesen quién había sido el que había matado a su mujer.

Le digo: "Macho, se te está yendo un poquito la castaña, eh".

Yo pensaba que había sido un robo.

Alguien que ha entrado y le ha robado.

Porque él dijo que llevaba 500 euros...

Yo pensaba que ojalá hubiera estado él allí para ayudarla.

L'endemà del crim es fa l'autòpsia al cos de la Jennifer.

L'autòpsia va ser més que res

per confirmar tot el que se sospitava en l'aixecament,

que ho va confirmar plenament.

La causa de la mort és una asfíxia mecànica per estrangulació amb llaç.

I el que fem és veure quines són les dimensions del solc,

es comparen amb el cable del carregador

i es veu la compatibilitat entre el cable i el solc del coll.

Coincidia perfectament,

però no hi ha cap lesió

que continués aquest solc a nivell posterior,

que seria l'estrangulació típica amb llaç des de darrere.

Per això suposem o estem amb la hipòtesi

que va ser des de davant amb una pressió així.

El forense també analitza les ferides del Gerard

i les conclusions no sorprenen els investigadors.

Difícilment una nena de 6 mesos

pogués produir aquest tipus de lesions,

perquè no és una lesió, sinó que són moltes lesions.

Esgarrapades, erosions...

que són molt freqüentment produïdes

com a mecanismes de defensa de la víctima.

I, a més, tenia una sèrie de lesions al genoll,

que nosaltres pensem que inicialment la víctima cau a terra,

i és en aquell moment quan pressiona damunt del coll.

Necessita una resistència per pressionar.

Llavors, serien molt compatibles aquestes lesions...

amb els genolls d'ell fent la fricció sobre el terra.

L'atac es va produir cara a cara,

és a dir, la Jennifer va poder veure l'autor de la seva mort,

la qual cosa ens pot fer pensar

la terrible situació que va viure en aquells moments,

que se li devien fer eterns...

5 dies després del crim,

l'endemà de la Diada,

els investigadors reben les imatges de la Caixa de Tarragona.

Era l'única peça del trencaclosques que ens faltava.

En el moment que arriben les imatges, òbviament,

tot l'equip es posa darrere dels monitors.

Veiem com del garatge surt, a les 6.57 i 40 segons,

el cotxe del Gerard.

Va haver-hi un crit general, clar:

"És ell! És ell! És ell!"

No hi ha dubte que ell havia mentit

i no hi ha dubte, amb les comprovacions que fem,

que a les 6.57.40 surt,

quan feia 4 minuts que, com a mínim, la Jennifer era morta.

A pesar de l'emoció, a pesar de saber que ja el tenim,

el que no fem és anar directament a buscar-lo:

mirem de calmar-nos una mica, d'abaixar les pulsacions...

i, a partir d'aquí, seguir treballant...

per aconseguir el màxim ventall d'indicis que trobem.

Els Mossos reconstrueixen el recorregut

que va fer el Gerard el dia del crim,

des que va sortir del pàrquing

fins que va arribar a casa dels seus cunyats, a dos quarts de 8 del matí.

Volen comprovar si el relat del Gerard

és coherent amb les imatges obtingudes de la Caixa de Tarragona.

Esperem fins divendres

intentant reproduir les condicions de trànsit, de llum,

d'horari... del dia dels fets

per fer una reconstrucció amb dos trajectes possibles,

és a dir, seguim el mateix trajecte amb dos horaris diferents.

Ell explica que surt a les 6.40-6.45

fins a la benzinera Sant Jordi de Mollet del Vallès,

on s'està, aproximadament, 7 minuts,

entre que fa benzina, paga, agafa i se'n va.

I, seguint el seu propi relat,

arribem 25 minuts abans de l'hora que el David Marfil sent el timbre.

En canvi, seguint les indicacions que ens marca Caixa de Tarragona,

que ens dona que surt a les 6.57,

arribem 6 o 7 minuts abans que el que el David Marfil diu,

que es desperta a les 7.30 quan sent el timbre.

Tot el seu relat, tota la seva coartada es desmunta completament.

Un cop tenim les diligències efectuades,

veient que no hi ha possibilitat de dubte,

toca executar la part final de la investigació,

que és detenir el Gerard.

Nos llaman de la empresa donde trabaja mi hermana

para cobrar el finiquito.

Y a la vuelta llaman los Mossos a su móvil.

Y él iba conduciendo, digo: "Lo voy a coger yo".

Preguntaron por él.

Dice: "No, es que nos gustaría vernos..."

En el piso donde pasó todo, donde ellos vivían.

Llegamos allí y no había nadie.

Pero fue llegar y bajarnos del coche y, bueno...

Jo m'adreço cap a ell

i li dic que queda detingut per haver assassinat la Jennifer.

Es va fer un silenci

i, automàticament, ell va començar a buscar,

a girar-se i a buscar la seva sogra i la seva cunyada

dient-los que no, que això és un error, que és impossible, que no.

Lo cogieron 6 o 7 mossos,

mi hija y yo tirando para un lado, la otra por el otro...

Que no ha sido él, que no sé qué...

Dice: "O lo sueltan o ustedes también se vienen para allá".

Y uno de los mossos nos dijo:

"Buscaros un buen abogado porque lo vais a necesitar".

Al despatx venen la Carmen i la Sandra.

Venen totes dues espantades perquè s'han endut el Gerard

i no entenien res.

I els vaig comentar: "L'única forma de poder saber una miqueta més

perquè hi deu haver secret de sumari

és si ens personem com a acusació particular.

L'endemà de la detenció

el Gerard declara al jutjat d'instrucció de Mollet del Vallès.

L'expedient continua sota secret de sumari.

L'advocada de la família Cot

no té accés a les diligències policials,

només a la declaració del Gerard.

(Barquilla) El seu relat no era coherent

amb el que una persona

que li passa una desgràcia d'aquestes hauria fet.

El problema és que no hi havia cap dada

que jo pogués traslladar a la família

per dir amb contundència: ha estat ell.

I elles, de manera rotunda, em deien que el Gerard no podia ser.

No volien acusar el Gerard. I jo no hi vaig intervenir.

Només per les mesures civils.

Hi havia una menor de 7 mesos que tenia la mare morta

i que el pare estava a la presó.

I aquestes mesures,

perquè donessin als avis materns la guàrdia i custòdia,

s'havien de demanar en aquella compareixença, i era prioritari.

El jutge dona la guàrdia i custòdia de la Noa als avis materns

i envia el Gerard a la presó.

La mare i la germana s'oposen que el tanquin.

Un cop vaig adoptar la mesura de presó provisional del Gerard

van intentar convence'm que... era una decisió que estava equivocada,

i que la seva voluntat era que revoqués aquesta decisió

i que deixés el Gerard en llibertat provisional

perquè ell no era l'autor de la mort de la seva filla.

I germana.

Era una injusticia.

Sí, sí. Totalmente.

Un inocente en prisión.

"Hola, familia, supongo que estaréis bien.

Bueno, por lo menos, mejor que yo.

Os echo mucho de menos."

Él me escribió cartas y todo desde la cárcel,

"Por las noches no puedo dormir, apenas,

ya que echo mucho de menos a tu hermana.

Que en paz descanse."

A la cárcel íbamos casi cada fin de semana,

para llevarle la niña...

"Gracias a Dios tengo vuestro apoyo,

y sé que la cuidais muy bien y que no le faltará nada."

Confiaba que él no había sido.

"Intento no hundirme y salir adelante,

pero no te puedes hacer a la idea de lo difícil que es perderla.

Encima, aguantar que te acusen es muy difícil llevarlo."

La Carme i la Sandra no es fan a la idea

que el Gerard pugui ser un assassí.

"Yo entiendo que hoy en día,

tal como están las cosas de este tema de la violencia de género,

ellos sospechen, y solo hacen su trabajo.

Pero cuando se equivoca la poli, o los jueces,

un inocente acaba en la cárcel, como me pasa a mí."

(Barquilla) Però, quan s'aixeca el secret de sumari,

jo li vaig demanar a la Sandra:

"Has de venir al despatx i treu les conclusions quan t'ho miris".

La Sandra s'ho va mirar...

i va anar encaixant tot el relat.

I van sortir i em van dir:

"Ho tenim clar. Ja ho entenem tot".

Ya nos dimos cuenta de que sí, que... había sido él.

Me dio mucha rabia,

porque yo había pedido al cielo, a Dios,

y al universo, y a todo lo que existe...

que por qué en ese momento él no había estado allí.

Y, jolín, estaba pidiendo lo que no era:

el que no tenía que estar allí era él.

"Prefiero ser inocente y estar en la cárcel por un error de ellos

que no ser culpable y en la calle por uno mío.

No podría mirar a mi hija

porque yo no podría vivir si mi hija lo pensara."

Y digo: "Esto se acabó".

Vino mi Sandra, hice una foto de Noa y una foto de Jenny.

Y la plastifiqué.

Y fuimos la Sandra y yo, fuimos a un vis-a-vis...

Digo: "Mira, te he traído una cosa".

Le enseñé la foto de la niña.

Ay, mi niña, no sé qué, no sé cuántos.

Y cogí y digo: "Mira, te he traído una foto de la Jenny".

Tal como cogió la foto hizo así.

Y le dije: "Mírame a la cara.

Mírame."

"No, que..." Digo: "Mírame. Has matado a mi hija, tú".

"No. Te lo juro, que yo no la he matado..."

"Tú has matado a mi hija."

La família de la Jennifer està en xoc.

I comencen a recordar episodis del comportament del Gerard.

Yo sé que a mi hermana cada dos por tres él le iba mirando el móvil.

Según qué tipo de ropa no se la podía poner

porque decía que provocaba.

Y nunca la ha dejado salir con las amigas una tarde de compras.

No. Lo hacía conmigo.

(Marfil) Llamé a la Jenny. Digo:

"Jenny, mira, que quiero hacer un regalo a tu hermana,

así me podrías acompañar a comprarle un regalo".

Me dijo que no, que no me podía acompañar,

que le costaría una discusión con el Gerard.

Era muy celoso.

Eso sí que lo tenía, que era muy celoso. Los celos.

(Carmen) Mi hija era muy guapa.

Cuando se casó parecía una muñeca.

Y era celoso. Es.

Yo le hacía la ropa a Jenny.

Si iba a una boda o a algo, "hazme este vestido, mama".

Y le hacía ese vestido.

Y, claro, se lo tenía que probar.

Yo no he visto nunca maltrato en su cuerpo.

A eso me refiero, que yo no lo he visto.

Si lo hubiera visto, otro gallo hubiera cantado.

Un mes després de la detenció,

arriben els resultats de les proves d'ADN

i es confirma que hi ha restes genètiques del Gerard

a les ungles de la Jennifer.

L'acusat busca excuses per justificar-ho.

El Gerard anava construint sempre una coartada

basada en mitges veritats

o coses que ell havia viscut.

I, en aquest cas, deia que això...

o bé responia a una prèvia relació sexual

o bé podia respondre també al fet de treure els granets de l'esquena.

L'escena del crim i el relat que fa en Gerard

és, evidentment, reconduït, dirigit totalment a simular un robatori.

Però no trobem cap empremta anònima;

és a dir, no trobem empremtes que pertanyin a qualsevol altra persona.

I això, com a investigadors, ens dona molta informació.

Perquè, si realment algú...

que no té res a veure ni amb el Gerard ni amb la Jennifer

li hagués pogut fer alguna cosa,

home, potser hauríem trobat empremtes en una bossa...

que, teòricament, contenia els 500 euros...

que, teòricament, es van robar.

No hi trobem cap d'aquests vestigis.

És a dir, la hipòtesi del robatori decau.

Dos anys després de l'assassinat de la Jennifer,

es fa el judici contra el seu marit, el Gerard Casero.

El primer a declarar és ell.

I la seua intervenció sorprèn a tothom.

En primer lugar, pedirle mil perdones a la familia de ella,

en paz descanse,

a mi familia, a todo aquel que lo está pasando mal por un error mío,

Que me declaro culpable porque yo tuve que ver en el accidente este.

Y que en ningún momento quería que acabase así, por supuesto, pero...

Cantó como un canario.

Y todo el tiempo que estuvo en la cárcel, que no, que no.

Y nada más entrar, cantó.

(Barquilla) Busca una manera d'exculpació i de convèncer el jurat

per obtenir la pena mínima.

I, clar, com que té una imatge molt afable...

Amb aquestes eines volia, d'alguna manera, guanyar-se el jurat.

(Marquina) Va ser un canvi de declaració

per obtenir una rebaixa de la condemna.

El que havíem d'intentar demostrar

és que no hi havia hagut una premeditació en el crim

i que, per tant, era un homicidi i no un assassinat.

Que no hi havia, diguem, elements agreujants.

(dona) ¿Y puede explicar qué es lo que pasó?

Que me reprochó porque... la niña se levantó llorando,

y como yo estaba en el baño, le dije que la calmara.

Me reprochó que estaba en paro,

me reprochó que tenía que cuidarla yo,

y ahí se inició la discusión.

¿Y en el garaje qué es lo que sucedió?

Pues que no la dejaba montarse en el vehículo

porque quería que me diera una explicación.

Cuando se dio la vuelta, para que no se montase en el vehículo,

yo la cogí por detrás.

Sin darme cuenta de que, además de la camisa,

también cogí el colgante que llevaba puesto.

Y ahí se desplomó.

(Codina) El que va anar molt en contra

va ser que en un primer moment ell no es declarés culpable,

que hagués anat als Mossos i hagués dit: "He sigut jo".

Després del fet, va estar vivint amb els pares d'ella,

va negar els fets...

Clar, aquest era un element que al judici va pesar sempre.

(TV: home) Segons la fiscal,

la va escanyar amb un carregador de mòbil al garatge de casa seva.

I, en cap cas, va ser un accident.

Fins que no se'n va trobar el cadàver,

va dir a tothom que la seva dona havia desaparegut.

Si va estar una setmana a casa nostra.

És que no t'ho pots imaginar... No...

Passa això i una setmana allà.

Bé, tot el que vam poder fer per ell, doncs...

I, a més, sense saber res, clar, i menys imaginar que era ell.

Era com un fill més.

(Marquina) Finalment, la sentència va ser condemnatòria.

El van condemnar a 20 anys de presó.

I es decreta la privació de la pàtria potestat d'en Gerard.

I es dona la guàrdia i custòdia

als avis de la petita Noa, en aquells moments.

(Casares) És el primer cop i únic cop

que jo he acudit a una sessió d'un judici oral

d'un expedient instruït per mi mateix.

I se'm va dirigir la família de la Jennifer.

I van ser paraules molt breus,

que van mostrar un agraïment sincer i genuí.

Tant la Sandra, com el David, com la Carme, com el Jordi,

com tota la família van tenir una doble victimització.

Els utilitzava per tenir ell una coartada, per tenir un relat.

Ell va estar allà permanentment durant 10 dies.

I això és un dolor que és psicològic,

que és molt profund, que s'allarga molt,

i que a nosaltres, com a investigadors, ens va impactar molt.

(Marquina) La família va perdre la filla

però, a més, la persona que ells havien acollit com un fill...

havia causat la mort de la Jennifer.

Per tant... un dolor afegit a un altre dolor previ.

Si es que yo me he criado con él.

Fue doble pérdida: pérdida de mi hermana...

y luego es como si pierdes a un hermano, también.

(Marfil) Hubiera puesto la mano en el fuego por él.

Y hubiera puesto el cuello.

Sí, sí.

Es difícil, luego, volver a confiar en las personas.

(Carmen) Jennifer está siempre en mi corazón.

Cuando estoy así, un poco triste...

Tengo un loro que se llama Max,

y cuando ella contestaba al teléfono decía:

"¿Quién es?"

Y hay días que estoy un poco triste y dice el loro: "¿Quién es?"

La misma voz que mi hija.

Ella siempre va a estar, porque nunca la vamos a olvidar.

Eso lo sabe ella.

Y la Noa también.

Yo le digo a Noa: "Cuando quieras saber, tú me preguntas,

que yo te diré la verdad siempre".

(Carmen) Un día, cuando la niña tenía 5 meses o por ahí, me dijo:

"Mama, me tienes que prometer una cosa."

Digo: "¿Qué? ¿Qué? Dime".

"Si me pasa algo, prométeme que tú cuidarás de Noa".

Y... y así pasó.

Es lo que... Lo prometí y... lo cumplo como puedo.

Y, bueno, aquí estamos.

La família de la Jennifer

ens ha demanat que féssim aquest programa per recordar-la

i perquè la seua filla Noa sàpiga

què va passar quan ella tenia només 7 mesos.

El Gerard ja surt en llibertat

i, fins i tot, té un negoci al Vallès.

La sentència, de febrer de 2010,

l'obliga a mantenir-se allunyat de Parets, de Mollet,

de la seua filla, que ara ja té 19 anys,

i de la família de la Jennifer, fins al 2040.

Gràcies per la confiança,

tornarem tan aviat com puguem amb noves històries de foscor.