Original subtitles

#

(home) Tot el que veureu en aquest programa ha passat.

Els fets, els noms i els llocs són reals.

En algunes descripcions,

aquest programa podria ferir sensibilitats.

Relatem crims reals.

La realitat i la mort no entenen de sensibilitats.

Hola a tothom, soc Carles Porta, gràcies per acompanyar-nos.

El 12 de novembre del 2010, a Vilassar de Dalt,

els amics, familiars i veïns de la Carme Blanch...

estan neguitosos perquè no respon al telèfon

ni ha donat cap senyal de vida en tot el matí.

Quan la troben, ningú es pot creure el que ha passat.

Els protagonistes d'aquesta història hauran d'esperar anys

perquè es resolgui el cas.

Una libèl·lula hi tindrà un paper important.

Intentarem posar llum a la foscor.

Comencem.

(home) Estavàvem a casa a les dues menys deu o així.

Ma germana diu: "Aneu a mirar...

a veure si la Carme ha caigut o li ha passat alguna cosa".

Entrem. Veiem que tot està mogut... Dius: "Aquí han entrat a robar!"

"A veure si tenim el que sigui aquí i ens fot un mal tanto."

Era de pel·lícula.

El que t'estranya és: "On és la Carme?"

(dona) La Carme feia de cangur

dels veïns, que van adoptar un nen.

L'anava a recollir a l'escola.

Tenien la casa al costat mateix, paret per paret.

Ella era molt canallera. Sempre havia sigut molt, molt canallera.

I estava encantada amb el nen.

Al casar-se, ja ho sabia,

que hi havia el risc de no poder tenir fills.

I jo sé que va voler adoptar.

Al seu temps, va voler adoptar.

Això que diu l'Àgatha, que la Carme volia adoptar,

més endavant serà important.

Primer, la colla havia sigut més grandeta; després...

a còpia dels anys vàrem quedar tres parelles.

La Carme amb en Joan,

jo amb en Josep i l'Àgatha amb en Josep Maria.

(Mataró) Les tres parelles sortíem plegades

i anàvem a les festes estàndards, com Sant Joan, Cap d'Any,

la Castanyada...

Aquestes dates assenyalades anàvem a sopar fora.

Fèiem algun viatge de 4 o 5 dies i hi anàvem plegats.

Era molt maca, i era una persona que xerrava pels descosits.

Era l'ànima. Era l'ànima del grup, diguéssim.

Jo parlava amb ella... cada dia parlàvem.

El mateix dia la vaig estar trucant.

Al no contestar-me, vaig pensar que havia anat a la gestoria...

o que havia anat a la perruqueria.

Vaig pensar: "Bé, ja em trucarà, ja parlaré amb ella".

I em va trucar l'Alícia. I em diu: "Està amb tu, la Carme?"

I diu: "És que no ha anat a buscar el nen...

i té el cotxe aparcat davant de la porta i no l'ha bellugat".

I dic: "Que estrany, perquè ella sempre agafa el cotxe".

En el meu pensament dic:

"Ha caigut per les escales o ha tingut un ictus o... no ho sé."

Estàvem a punt de dinar la meva dona, el meu fill i jo...

Teníem els plats a taula.

I va ser quan vam trucar la Núria. L'Àgatha la va trucar.

I li va dir aviam si sabia alguna cosa de la Carme,

perquè l'estaven trucant i la Carme no contestava.

(Campins) I em diu l'Àgatha:

"Que saps si la Carme havia d'anar a algun lloc?"

Jo dic: "Ostres, no ho sé".

(telèfon)

Vaig trucar a en Joan, el marit de la Carme:

"Joan, la Carme havia d'anar a algun lloc?

"És que és molt estrany,

"trobo molt estrany que tingui el cotxe allà davant,

que no l'hagi tret".

"Mira, nosaltres ja baixem." "Bé, doncs jo també baixaré."

El marit i amics de la Carme

trigaran una mica a arribar a la casa.

Els veïns s'avancen.

(home 2) Entrem. La porta de ferro de fora estava oberta.

La porta principal estava tancada.

I quan anem per darrere,

veiem que la porta del que és l'accés al garatge...

És una porta de ferro.

El que ens va estranyar és que aquell porta estigués oberta.

(home 3) Va començar entrant-hi un, l'altre...

Ostres, vaig veure que estava tot allò mogut...

I això que ja anem a la... a la planta del menjador.

(M. Roca) Bolsos per terra.

Roba per terra.

Dius: "Aquí passa alguna cosa".

Primer no te n'adones, perquè vas en calent.

Però... acolloneix una mica.

Jo dic: "Jo no hi pujo si no agafo un barrot...

cap amunt i registrant".

Jo me'n vaig cap a un cantó,

el veí cap a un altre...

El Xavier se'n va cap a l'habitació

que representa que era la de matrimoni...

I, és clar, estava que m'hi veia una mica...

perquè hi havia una finestra que tenia la persiana a mitges.

Miro... Dic:

"Ostres, quin espant m'ha fet el maniquí!"

"Collons, un maniquí?"

Quan diu això del maniquí tornem endarrere,

entrem,

veiem la Carme allà, al llit.

Són dècimes de segon però veus que té sang a la cara.

I sí, sí, després comprovem...

que la Carme estava morta.

(Campins) Nosaltres vàrem arribar i ja vaig trobar l'Àgatha, també.

Ens vam abraçar i de seguida ens van fer entrar a una ambulància.

I allà dintre vàrem trobar en Joan.

Tota la resta van ser plors.

(home 3) El 12 de novembre del 2010

arriba al grup d'homicis

un avís que ha aparegut una dona al llit de casa seva

que presenta una simptomatologia evident d'haver estat assassinada.

El primer pensament que tenim quan anem cap allà

és pensar que hi ha hagut algun tipus de robatori

o algun tipus d'assalt en aquell domicili.

(home 4) Quan arribem a la primera planta

i entrem al dormitori conjugal,

ens trobem el cos sense vida de la Maria Carme Blanch.

La Carme es trobava al seu llit, bocaterrosa...

i amb evidents símptomes d'una mort violenta d'origen criminal.

Presenta unes lesions molt importants

a la part alta del cos:

a l'esquena i a la part dreta de la cara, al coll i al cap.

(home 5) Durant l'aixecament ja es veu que hi ha dues armes homicides.

Les ferides que té, tant al coll com a l'esquena i a la cara,

són ferides per arma blanca, un ganivet.

L'altra arma que veiem és una arma contundent,

una arma que s'utilitza per cop.

La mandíbula estava trencada pel ganivet, per la fulla.

Ha de ser una arma relativament robusta,

molt resistent, per trencar la mandíbula,

perquè, si no, es trenca la fulla.

Trobem ganivets, trobem altres elements...

que òbviament s'estudien.

Però, en cap cas trobem l'arma homicida,

ni per un cantó ni per l'altre.

El primer que crida l'atenció

quan es comença a analitzar el cos de la víctima

i a fer l'aixecament de cadàver

és que l'edredó té unes marques de punyalades, uns forats...

que encaixen perfectament amb unes ferides

que la Carme presenta a la part superior de l'esquena.

Permet presumir que la persona que l'ha apunyalat

ho ha fet quan ella estava tapada a dintre de l'edredó.

(Salas) Això indica que estava dormint

i, quan s'ha despertat,

ha intentat fugir per l'altra banda del llit.

Un company de policia científica detecta

que en el dormitori hi ha un despertador

al costat d'on dormia la Maria Carme Blanch.

S'activa l'alarma.

Un cop estudiat, veiem que, si no s'aturava,

al cap de 12 hores seguia sonant.

Què ens fa pensar, això?

La van matar abans que pogués aturar ella el despertador.

El registre que s'ha produït en aquella casa

és una miqueta rar.

El primer en què ens fixem

és que els accessos al domicili no estan forçats.

Hi ha coses que no s'han tocat:

objectes de valor que no s'han sostret.

També trobem diners en efectiu.

4.700 euros, aproximadament.

Veiem un seguit de fruites, mandarines.

La caixa es trobava a sobre d'un moble,

però el seu contingut estava a terra.

Qui torna a deixar una caixa al seu lloc?

Si ha caigut, el més lògic seria...

que la caixa es trobés a terra juntament amb el contingut.

Al cos de la Carme, a la part alta de l'entrecuix,

es troba entaforada una peça de roba,

un tanga masculí,

en forma de trompa d'elefant.

Aquest detall tan vexatori no ens encaixa gens.

No feia falta, si has comès un robatori.

La persona que ha agredit la Carme

ho ha fet amb molta violència,

amb una violència del tot innecessària.

L'habitació està plena de sang,

concentrada especialment al llit,

però també trobem restes de sang a les parets

i als interruptors d'accés al dormitori.

Aquesta sang està concentrada a la part interna de l'interruptor.

I no hi ha marques de tempteig.

Si tu no coneixes el domicili,

per encendre un interruptor quan vas tacat de sang,

que l'encertis a la primera és un fet molt destacable

que ens crida l'atenció.

En tots els armaris, que es troben regirats a l'habitació dels fets,

només hi ha la roba regirada de la Carme Blanch.

I, a més a més, aquesta roba que ens trobem tota escampada per terra,

ens la trobem que sembla que s'ha anat deixant

mentre la persona que ho escampava anava tirant marxa enrere,

mentre anava tirant la roba per terra.

Això ens fa pensar que la persona,

la intenció que tenia era en primera instància matar la Carme

i, després, manipular tota la resta amb tranquil·litat pel domicili.

Una de les coses que en el registre ens crida molt l'atenció

és la troballa d'una fotografia

que està arrugada, que és al mig del menjador.

Quan vam desplegar aquesta fotografia,

vam veure que era una fotografia de la Carme sostenint un nadó.

És obvi que qui havia arrugat aquella fotografia

podia tenir algun tipus d'emoció, i no pas bona,

cap a la Carme i aquella fotografia,

o el que significava aquella fotografia.

També trobem una factura, entre la documentació,

corresponent al telèfon d'algú del domicili.

Ens fixem que hi ha una sèrie de trucades

al mateix número de telèfon mòbil que estan puntejades.

A terra es troba una nota manuscrita

que posa "Pau a casa (arreglar problemes)".

Presumim que l'ha escrit la Carme Blanch

i interpretem, per tant, que aquest propòsit...

té a veure amb la seva relació matrimonial

amb el Joan Puigpey, amb el seu marit.

És un indici clar

que hi podia haver algun tipus de problema dintre del matrimoni.

Amb aquest "Pau a casa (arreglar problemes)"

els Mossos citen a declarar el marit de la Carme.

Declara que la nit dels fets va estar a casa amb la seua dona,

que es va llevar a les 6 per passejar el gos.

A tres quarts de 7 va sortir de casa

i va conduir per la pista forestal fins a la seua feina de ferrer,

on va arribar a dos quarts de 8.

Vam localitzar càmeres a un institut proper.

Es va poder determinar que al voltant de les 6.45

passava un cotxe que encaixava amb la declaració del Joan,

que manifestava que ell havia abandonat el domicili

al voltant d'aquella hora per anar a treballar.

I no és fins a les dues, aproximadament,

que rep una trucada d'en Josep i de la Núria

que li diuen que no troben i que no agafa el telèfon la Carme

i que no saben on és i per què no contesta.

Aleshores ell ens explica que fa un parell de trucades

a aquella hora a la Carme

i que, com que no contesta,

agafa el cotxe i s'adreça cap a Vilassar de Dalt.

Els Mossos hauran de comprovar la coartada del Joan

que, de moment, encaixa.

Però, i la nota "Pau a casa (arreglar problemes)"?

I la factura puntejada?

Necessitem saber si el matrimoni funcionava,

si s'havien plantejat un divorci o no,

si hi havia algun amant o no...

Sobre la relació de parella diu que estaven bé,

que no tenien cap crisi ni cap intenció de separar-se.

El Joan en tot moment manifesta

que tenien una relació absolutament normal, cordial,

amb els problemes habituals que pot tenir qualsevol matrimoni.

Ens relata en la seva declaració

que el dia abans dels fets, la nit abans,

va haver-hi una petita discussió amb la Carme per unes trucades.

Que a la Carme no li havia fet gaire gràcia

i que li havia preguntat qui era la persona a qui trucava tan sovint.

Però ell va treure ferro a la qüestió

i no va dir que això havia sigut un problema per la Carme.

Els Mossos el deixen marxar

i el Joan es reuneix amb la seua colla d'amics.

Va tornar dient: "Aquests Mossos, que són uns malparits,

que només criden, que si em diuen que he sigut jo...

(Josep Roca) Que m'han fet despullar,

que m'han mirat l'esquena si la duia esgarrapada...

"Perquè també hi ha allò del poli bueno i el poli malo", dic,

"no sé si és el mateix que t'estan aplicant a tu,

però jo crec que això és el procediment normal".

(Mataró) I el dilluns vaig a treballar i em truquen els Mossos,

i em pregunten: "Quina és la seva primera hipòtesi?"

Dic: "Un robatori".

I diu: "Els lladres no actuen d'aquesta manera.

I llavors totes les preguntes eren Joan, Joan, Joan, Joan...

de la primera a l'última.

Vaig sortir d'allà molt... molt espantada.

(Campins) I parlem de si pot ser, si no pot ser...

Però jo sempre pensant que no pot ser, que no pot ser.

(J. Roca) És que tots els indicis van cap a ell,

com si ell fos l'assassí...

Dic: "Hosti, costa de creure, això. Jo no m'ho acabo d'empassar.

(dona) Vilassar de Dalt continua commocionat

per l'assassinat, divendres passat, d'una dona a casa seva.

El cas està sota secret de sumari

mentre els Mossos continuen una investigació

en què, de moment, no es descarta cap hipòtesi.

Durant aquells anys hi havia una onada molt forta de robatoris

a domicilis per bandes albanokosovars;

per tant, era una opció que es contemplava.

(home) Els Mossos estan al darrere d'una banda, o bandes,

que estan entrant a robar en cases de pobles del sud del Maresme,

sobretot en urbanitzacions.

...d'una manera molt expeditiva

i no dubten en cap moment a utilitzar la violència.

Policia!

Els 8 detinguts, d'entre 20 i 32 anys, i d'origen albanès,

accedien a la segona planta dels xalets

mentre les famílies sopaven.

(home) Ara han entrat a la casa de la meva dreta i de la meva esquerra.

De moment, ens n'hem salvat, però estem amb aquesta loteria.

-Com a conseqüència, els veïns han instal·lat càmeres...

i detectors de moviment per sentir-se més segurs.

La gent va quedar una mica... acollonida:

"Si han entrat aquí, poden entrar a casa".

Bé, el que pensem tots, no?

(M. Roca) Els de les alarmes van fer el gran negoci,

perquè tots els veïns van posar alarma.

"Ah, que si han entrat a robar que jo em poso alarma..."

Vull dir que, escolta, van fer el gran negoci.

(Campins) Ella, allò que a vegades parlaves i deia:

"Jo, si m'entressin a robar, mira, que jo no hi sigui;

si hi soc els diré: 'Agafeu el que vulgueu però deixeu-me estar'".

Doncs sí, mala sort... Bé, més que mala sort.

Una de les primeres gestions que es fan

a l'hora de començar a fer les investigacions

és, precisament, fer un estudi...

de totes les dades que poden existir quant a robatoris

que ha patit tota aquella zona residencial

on hi ha el domicili dels fets.

De 13 robatoris que es denuncien de l'any 2010 allà,

no n'hi havia cap que tingués circumstàncies

que fossin assimilables a l'escena

que ens havíem trobat al domicili de la Carme Blanch.

A mesura que la hipòtesi d'un assassinat va prenent cos

i, per tant, de forma simultània,

les altres possibilitats van perdent força,

l'equip investigador tenim clar

que el presumpte autor és molt possible que pugui ser el seu marit.

Es planteja que una de les úniques maneres

que podem aconseguir càrrega probatòria

és a través d'intervenir les comunicacions del Joan Puigpey.

(telèfon)

(telèfon)

(home) ¿Cómo estás, Joan?

Mira, aguantando... Tengo que aguantar el golpe.

Cuesta mucho, pero...

-Pero es así. -Sí.

Bueno, Joan, lo siento... Sabes que os apreciaba mucho.

(telèfon)

Y aún no saben nada, ¿no?

No, no. No se sabe nada, está en secreto de sumario.

Y no se sabe nada de nada.

Y el día que se sepa algo,

los primeros en saberlo seremos nosotros.

A ver, se ha hablado mucho... Se habla mucho, pero nada.

Ya, ya, bueno, la gente va diciendo barbaridades.

Pero bueno, mira, ¿sabes qué?

Que la gente tiene mucho pico.

Entre els veïns hi ha dues postures:

els que creuen que ha estat el marit

i els que creuen que ha estat un robatori.

Es parla, i molta gent té sospites que ha sigut el marit.

Jo no.

Ni l'Àgatha ni ningú de la colla

no creu que el Joan estigui involucrat en el crim,

i li fan costat cada dia.

El que mirem és d'estalviar-li parlar del robatori,

de la Carme, de... "pobreta, el que li deu haver passat"...

Tot això ens ho menjàvem.

Mira, almenys em distrec una mica, surto amb ells...

Home, clar, això és el que has de fer,

anar a caçar, anar a buscar bolets...

Tot el que feies normalment, clar, només faltaria.

No, i mira... anar passant les hores i anar passant els dies, aviam...

Que em diguin alguna cosa, perquè el jutjat encara no ha dit res.

És que ara venen molts mals dies, eh, amb tantes festes...

Sí, però aviam si ens donen les claus...

Sí, sí.

Almenys que et deixessin agafar coses i et diguessin alguna cosa,

que estiguessis més tranquil.

-Hola, buenos días. -Buenos días.

Comunicarle que se ha acordado que puede ya volver a su domicilio,

que puede pasar a recoger por el juzgado las llaves.

Vale, vale. Bueno, yo, a ver...

Le seré sincero. Yo allí no iré a vivir, ya. ¿Me entiende?

Yo cogeré las llaves porque necesito ropa, que no tengo ropa.

-Pero yo... -Sí, bueno, es su vivienda.

Ya, ya, pero usted comprende, ¿no?

De momento yo no viviré en aquella casa.

Els Mossos tornen a investigar

si el que va dir el Joan que havia fet la nit del crim és veritat.

Ell havia explicat que va estar tota la nit a casa seua,

que va dormir amb la Carme

i l'endemà va anar ben d'hora al taller de forja on treballa.

Atenció al que diuen els repetidors de telefonia.

La nit del dia dels fets,

el Joan ha efectuat dues trucades,

a les 12 i 53 minuts i a la una i 8 minuts,

en les quals el repetidor que dona cobertura a aquella trucada

surt que és a Vilassar,

després és a Vilanova del Vallès

i acaba a Montornès.

No encaixava que el Joan fos a Montornès del Vallès

a la una i 8 minuts,

quan ell ens havia manifestat que no havia sortit de casa aquella nit.

Què hi feia de matinada a Montornès del Vallès?

Ja hi arribarem.

Els Mossos investiguen de qui és

el número que surt tantes vegades puntejat a la factura del telèfon.

Comencen les sorpreses.

(J. Roca) La Sandra és una senyora que havia treballat per nosaltres,

i a partir de llavors va estar fent el servei d'interna

a casa dels pares del Joan.

La Sandra és una persona

que en aquell moment tenia, aproximadament, 31 anys,

que ha vingut sola a Espanya...

És provinent del Paraguai,

ha hagut de treballar molt per la seva filla i tirar-la endavant

fent feines treballant en cases, cuidant gent gran.

El següent pas de la investigació

va ser citar la Sandra per escoltar-ne la declaració

i veure el relat del seu testimoni què ens podia aportar.

Ens sorprèn, i ens manifesta obertament que sí,

que realment manté una relació extramatrimonial

amb el Joan Puigpey,

concretament, des que ella va entrar a treballar cuidant els seus pares.

I que aquesta relació ve donada

perquè el matrimoni passava per uns mals moments

i volia separar-se, volia començar una nova vida...

I sembla que s'enamoren i comencen una relació.

Que reconegui obertament aquesta relació

entra en contraposició amb el relat del Joan.

Això és un punt a favor pels investigadors

per pensar que la línia d'investigació que portem

és la correcta.

Els investigadors han descartat definitivament cap altre sospitós

perquè no troben motius per investigar ningú més,

i se centren en el marit de la víctima.

Però ho han de provar.

Tenen les esperances posades en la intervenció telefònica.

I tindran una sorpresa,

però no en les trucades que agafa el Joan,

sinó en les que no agafa.

(telèfon)

"El móvil al que llama está apagado o fuera de cobertura."

(telèfon)

"El móvil al que llama está apagado o fuera..."

Ens adonem que ha rebut moltíssimes trucades de la Sandra

que ell no ha contestat.

I estem parlant d'un volum que supera les 800-900 trucades.

La insistència de les trucades que fa la Sandra

té certa coherència respecte al que ella diu, que eren amants,

però respecte a ell és com si no la conegués

o com si no hi volgués parlar absolutament per res.

En paral·lel a la investigació dels Mossos,

els amics de la colla continuen fent costat al Joan.

Que t'han robat els diners i les joies, ja ho has vist.

Bé, on hi havia els cèntims no n'hi ha cap.

I on hi havia les joies, tampoc.

(J. Roca) Dic: Si t'han robat les joies i tot això,

aniria a la policia o als Mossos i diria:

"M'han robat això, això, això i això."

Si per desgràcia o per sort el troben,

és una pista per anar darrere de qui ha fet això.

"Sí, sí, ho faré, ho faré."

Aquí s'han trobat a faltar diners.

I el que dius, les joies de la Carme també han desaparegut totes, no?

No n'hi ha ni una.

Però tu te'n recordes del que ella tenia, de joies, més o menys?

Sí, sí, més o menys sí.

Doncs comença a rumiar i fes un recompte.

Si en falten, és que algú se les ha emportat.

(Campins) La Carme, bé, tenia dos locals:

la casa dels meus tiets, els seus pares,

i la casa on vivien.

Jo li vaig dir: "Escolta, Joan, saps si la Carme ha fet testament o no?"

Diu: "No ho sé. Jo sí que n'he fet. Però jo no sé si ella l'ha fet."

Una de les coses que ens arriben és la informació

repecte al testament de la Carme.

No havia deixat testament.

El Joan era l'hereu universal de tots els béns.

També ens arriba informació respecte a una assegurança de vida

que també cobria, inclús, l'homicidi dolós.

El beneficiari d'aquella assegurança també era el Joan.

Els investigadors creuen que tenen prou indicis contra el Joan.

El 16 de març de 2011, 4 mesos després del crim, el detenen.

Ell es mostra molt tranquil, fins i tot distant.

Va callar, ho va acceptar...

i no va col·laborar ni va interactuar amb els agents.

La detenció del Joan

provoca el desconcert entre la colla d'amics,

que porten 4 mesos fent-li costat.

(J. Roca) Penso que no és possible.

Que sí que l'han detingut, però que estan equivocats.

(Campins) Sempre ens esperàvem que els Mossos trobessin algú,

mira, aquest, o mira, l'altre...

Sí que llavors ja comences a tenir dubtes. Dubtes...

Els cau el món a sobre.

Perquè ells han estat donant suport al Joan durant tots aquests mesos,

fent-li companyia, ajudant-lo,

pensant que el Joan no tenia absolutament res a veure

amb tot això.

Posteriorment, el Josep i la Núria agafen un advocat...

per exercir d'acusació

i tenir accés a les diligències, tenir accés a la investigació.

Quan ells hi tenen accés, comencen a adonar-se que el Joan els ha mentit.

Després de llegir les mentides del Joan,

la Núria recorda una conversa que va mantenir amb la Carme.

Jo, l'última vegada que hi parlo,

em truca ella un dissabte plorant.

Que en Joan només trucava a un número de telèfon,

que segurament s'entenia amb algú...

Jo només vaig estar per: "Va, dona, deixa-ho estar.

"Com vols que en Joan faci això? Que no.

Que no veus que no... que no pot ser?"

Després de llegir el sumari

i veure que tot el que ens havia dit que havia fet aquella nit

era un sac de mentides,

va ser el final de la relació.

Aquí s'ha acabat. Avui és l'últim dia que es parla d'aquest senyor.

Això s'ha de tenir en compte. Aquest tio, punt i a part, així de clar.

Tinc la sensació que he sigut un burro tot aquest temps.

L'he anat convidant a casa, tenint-lo com un germà...

i resulta que a l'hora de la veritat ha sigut un traïdor, així de clar.

Ens ha pres el pèl a tots i ens ha manegat a tots.

Aquesta és la sensació que tens després,

que has sigut un dròpol, un burro, ni més ni menys.

Recordeu la foto rebregada on apareixia la Carme amb un nadó?

Els Mossos investiguen què pot haver-hi al darrere.

La fotografia de la Carme Blanch amb el nadó

que vam trobar arrugada,

i el coneixement que teníem que el Joan i la Carme no tenien fills,

va motivar que féssim una petició judicial

per tal que la Generalitat ens informés

si ells dos com a matrimoni havien fet algun tipus de sol·licitud

per fer l'adopció d'alguna criatura.

Ens van contestar posteriorment que havien fet 3 peticions diferents.

Els 3 informes psicosocials parlaven del Joan Puigpey com una persona

que no era aconsellable que adoptés cap criatura

o que exercís de pare de cap criatura adoptada.

Només dos dies després de la detenció i contra tot pronòstic,

el jutge deixa en llibertat amb càrrecs el Joan per falta de proves.

La notícia cau com un gerro d'aigua freda en el grup d'amics.

(J. Roca) Durant tot aquest temps

jo continuo anant a emprenyar els Mossos cada setmana.

Els Mossos ens van dir: "Nosaltres deixarem això aparcat,

però no ho pararem.

Perquè nosaltres no deixem mai un cas fins que el resolem."

El malson d'un investigador d'homicidis

és saber des del minut 1 qui és l'autor i no poder-ho demostrar.

Els Mossos hauran de trobar noves proves contra el Joan,

cosa que no sembla fàcil.

La persona que menys s'esperen,

i sense voler-ho, els donarà un cop de mà.

Cap a l'agost del 2011,

tenim coneixement que la Sandra

s'ha presentat a la comissaria de Granollers

i vol denunciar una sèrie d'amenaces que ha rebut.

El primer que fem és veure quin tipus de cartes havia rebut.

Una estava feta amb pedaços de revistes.

"Guapa, feliz cumpleaños.

Será el último."

Tú y él no serán felices.

Haré todo para destruirlos a los dos.

Nadie sabrá nada, los voy a matar.

Cuídate.

Quedarás sin vida como la flor."

I l'altra és manuscrita,

i això també ens obre un ventall de possibilitats.

"Yo le mandé matar a su mujer,

y me alegro que él sea el único sospechoso, así no estarán juntos.

Ni tú ni nadie se imagina quién soy.

Digan lo que digan, nadie les va a creer.

Te juro que la próxima serás tú, y él luego.

Estoy muy contento por todo,

ojalá que todos se mueran."

Aquestes amenaces no ens les vam creure.

D'entrada, ja vam pensar...

que era un exercici flagrant de voler encobrir el Joan Puigpey.

Has volgut ajudar el Joan

i potser el que has fet és posar-te de peus a la galleda.

Aprofitem aquesta oportunitat que ens dona la Sandra

per veure quin tipus d'implicació pot tenir ella en el cas.

Passarà a ser testimoni a ser persona investigada.

Aleshores, el juny del 2012,

reobrim el cas,

i el que faig és una relectura.

Agafo tot el cas, les escoltes telefòniques...

totes les diligències que s'han practicat,

les fotografies, els indicis,

a veure si podem aconseguir filar una acusació fonamentada

amb el que se'n diu una prova indirecta.

La Sandra ha passat de testimoni

a objectiu prioritari de la investigació.

Un fet que encara s'incrementa

quan arriben els resultats pericials de les amenaces anònimes

que, suposadament, va rebre a casa seua.

Les conclusions no sorprenen els investigadors.

A principis del mes d'octubre,

ens arriba l'informe pericial de grafística.

Constata que la Sandra

és qui ha fet els anònims en contra de si mateixa.

Per tant, arribem a la conclusió claríssima...

que l'objectiu de simular aquest delicte

era exonerar el Joan Puigpey de l'homicidi.

Clar, aquí hi ha una cosa...

que en la reanàlisi pren una importància cabdal:

el fet que el Joan, la nit dels fets,

se'n va a Montornès.

Ella vivia a Montornès.

¿Podem descartar que el Joan i la Sandra maten la Carme

i després torna cap al seu domicili?

No ho podem descartar.

La Sandra podia estar amb el Joan.

Amb relació als indicis recollits a la primera fase de la investigació,

també recuperem el de les trucades telefòniques

i intentem buscar patrons de conducta.

El Joan cada matí,

a les 6.45, quan passejava el seu gos,

trucava a la Sandra.

Cada dia feia el mateix.

El dia dels fets el Joan no truca a la Sandra.

Això ens fa pensar que ell ha trencat la seva rutina

i és molt clarificador.

S'ha produït l'assassinat i el Joan té molta feina

a modificar l'escenari del crim.

Una de les coses que ens adonem en la reanàlisi

és que la Sandra, en seu judicial, va manifestar...

que el Joan la va trucar a les 12 del migdia del dia dels fets

dient-li que alguna cosa havia passat a casa seva.

La Sandra aquí patina, i molt,

perquè el Joan, teòricament,

el primer coneixement que té

que ha passat alguna cosa a casa seva amb la Carme

és amb una trucada que li fa la Núria a les 14.04.

El que volíem comprovar era si el Joan tenia un pla preconcebut

i si els seus objectius s'estaven complint o no.

El primer que es planteja és:

molt bé, el Joan tenia l'objectiu de matar la seva dona...

i poder estar amb la seva amant,

però és que, a més a més, beneficiar-se de tot el patrimoni.

Quan passen dos anys i jo faig la reanàlisi de tot el cas,

això ja s'ha produït.

Detectem en Joan com va a cobrar els lloguers

dels locals que ha heretat de la Carme.

I també fem seguiments a la Sandra

per veure, després de tant de temps,

quina és l'actitud de la parella.

Si bé per telèfon no hi ha comunicació entre ells,

sí que en els seguiments els detectem plegats,

i que fan vida normal, vida de parella.

Enmig d'aquestes circumstàncies,

el Joan i la Sandra busquen una ajuda màgica.

¿Cuál es la que más te interesa,

tu vida energética o tu vida sentimental, mi cielo?

Mira, son las dos cosas, que me interesan.

Porque ahora mismo estoy en pareja, pero no es como yo quisiera.

-¿Cómo se llama él, mi vida? -Él se llama Joan.

Tú vas a imaginarte que Joan está a tu lado derecho

para que yo lo pueda ver.

Veo, en este mismo instante, corazón,

un anhelo tuyo de poder avanzar,

pero te estoy viendo

como si tuvieras un ancla amarrada a tu pie izquierdo

que no de deja hacerlo con facilidad.

-Ya. -A ver. ¡Buà!

Yo te voy a decir...

Yo a tu pareja, Joan, lo veo, mi vida, con la carta del diablo.

¿Hace cuánto estás con este chico?

Cinco años, ya.

Siempre me da lo que puede y lo que yo necesito.

Me da todo lo que le pido, prácticamente.

Bueno, mi amor, pues vamos entonces a hacer lo siguiente.

Yo te voy a purificar las cartas para darle movimiento a tu destino.

Seres de la luz que brillan para mí, junto a mí,

déjame ver con tus ojos lo invisible.

Préstame tus alas para levantarme de las caídas

cuando las mías estén rotas.

-Hola. ¿Sandra? -Hola. ¿Sí?

Que te iba a dar los precios para que los supieras ya,

para decirme cuál quieres hacer.

Ah, vale.

Mira, hay uno de 900, otro de 1.500 y otro de 2.000.

¿Qué diferencia tienen el de 900 con los otros?

No, que son mucho más fuertes, hija.

Ens adonem que estan mantenint una relació

amb un bufet d'esoterisme, el bufet de la Pepita Vilallonga.

Detectem, inclús, que han fet una inversió de 31.000 euros...

per una neteja d'aura que li ofereixen en aquest bufet.

Hola, cariño, te llamo para confirmar la visita de esta tarde.

Sí, es muy importante, sí.

Piensa que es algo fuerte, ¿eh, cariño?

Sí, por eso ayer llamé a la Pepi,

que cómo podíamos pagar, ¿en metálico?

Sí, sí, cariño, lo traes en metálico, que no pasa nada.

Vosotros lo traéis, me traeréis todos los datos...

Yo, lo que voy a hacer es ponerme en contacto con el babalao...

Más que nada para hacerte lo más fuerte que haya, ¿sabes?

A ver si le explican a él, porque está muy asustado.

La intervenció de les comunicacions del terminal de la Sandra

la portem en paral·lel amb vigilàncies i seguiments.

I en un d'aquests seguiments

veiem que es desplacen

fins al gabinet esotèric de la Pepita Vilallonga.

Els seguim fins a la localitat de Barcelona

Hay que pensar en qué sitio de la casa

poner el árbol de Navidad.

Joder, cuántas luces.

Qué bonito es.

-¿Dónde estamos? -En plaza España.

És evident que durant el seguiment que els vam fer

van detectar la nostra presència.

Son ellos, son ellos.

-Sí, sí, es el Martí. -¡Qué hijo de puta!

No es normal que esté aquí detrás tuyo.

(Campins) Els van posar un micro al cotxe

i van descobrir ells que els seguien els Mossos.

I llavors ells es varen esverar,

ella també predicava, es va ajupir al cotxe...

perquè no la veiessin...

Però bé, ja se'ls va veure el llautó.

Agáchate, agáchate, que te cazarán. Bájate, bájate, agáchate.

-Joder. -Tranquilo.

Estoy pensando a ver cómo lo haremos.

Ahora, cuando entremos en el parking de l'Hospitalet,

tú te bajas y nos encontramos en la tienda.

-A tomar por culo. -Ay, Dios mío.

Están ahí detrás.

No me dejes, que a mí me cogen.

No, no están ahí detrás. Están un poco esquivados.

Deben estar en el semáforo aquel otro, y ya está.

¡Bájate enseguida, bájate enseguida! ¡Ya!

No puedo, espérate, espérate, por favor.

-Bájate enseguida. -Por favor, no me asustes.

Mira que ahora... ahora no están aquí.

Coge la chaqueta. Toma, la chaqueta.

Nos encontramos allí, ¿eh? Cierra.

En aquest moment de la investigació,

és evident que tenim un temor perquè es puguin destruir proves...

o puguin intentar fugir del país i eludir l'acció de la justícia.

Davant d'aquest risc,

demanem que s'intervinguin els seus passaports,

i també es precipita la detenció de la Sandra.

Amb la detenció de la Sandra,

els Mossos entren per primer cop al seu domicili

a Montornès del Vallès.

Han passat 3 anys del crim.

Quan vam fer l'entrada i perquisició al domicili de la Sandra,

trobem unes cartes,

tot de reflexions que fa la Sandra amb si mateixa.

I per això tenen molta importància.

La Sandra escriu els seus sentiments en una mena de dietari.

Dos mesos abans del crim,

el 28 d'agost del 2010,

s'expressava així:

La Sandra també escriu textos després de la mort de la Carme.

Per nosaltres, això és un indici claríssim...

que ella és molt conscient del que ha fet el Joan.

Els Mossos continuen el registre al domicili de la Sandra

i troben un objecte que ho lliga tot.

Trobem una agulla de pit en forma de libèl·lula

que, per les seves característiques, ens va cridar molt l'atenció.

Vam pensar que podíem preguntar a la Núria i a en Josep,

que tenien tanta amistat amb ells,

que si la Carme l'hagués portat segurament se'n recordarien.

(J. Roca) I vam anar als Mossos d'Esquadra

l'Àgatha, la Núria i jo,

i ens van dir: "Mireu, hi ha alguna cosa que us soni?"

I dic: "Hòstia, sí".

(Mataró) Una libèl·lula que ella me la va comprar,

i la tenia la Sandra.

Ell va dir que l'hi havien robat, però no era cert,

perquè la tenia ella.

La Núria es va enfonsar.

Perquè la va reconèixer, era inconfusible.

I tant és així que ens va donar una fotografia

en què es podia veure amb un somriure la Carme

i a la solapa portava la mateixa libèl·lula.

És un moment, com que ja n'hem passat tants, de moments dolents,

un més de la... no sé, de la col·lecció.

L'agulla en forma de libèl·lula

dona una solució de continuïtat entre tots els fets.

És com un símbol que l'objectiu,

el full de ruta que el Joan s'havia marcat amb la Sandra

s'havia consumat.

Tres anys després del crim,

els Mossos tornen a inspeccionar la casa de Vilassar

on vivien la Carme i el Joan.

En el domicili conjugal del Joan i la Carme,

tot i que tot està molt recollit,

sí que amb l'obertura d'unes caixes trobem una agenda.

Una agenda, concretament, de l'any 2010,

i una agenda de la víctima, de la Carme.

Hi trobem una sèrie de numeracions que, en principi, no entenem.

Però, quan les posem en paral·lel amb la factura,

notem que casen perfectament.

És a dir, la Carme anotava en aquella agenda...

les hores i els minuts en què el seu marit atenia una trucada,

que segurament ella sospitava que era amb la Sandra.

Una de les anotacions que més ens va cridar l'atenció

és una anotació que la Carme va fer el dia 30 d'octubre del 2010,

13 dies abans del seu assassinat.

Allà, i en majúscula, va assenyalar:

"A partir d'avui, tot, sospita":

I al costat posava: "Cal Gras".

(Campins) Cal Gras és un restaurant de Cabrils.

El dia 31 d'octubre celebrem la Castanyada.

I amb aquestes que li truquen per telèfon.

Se'n va a fora. Hi va estar, no ho sé, un quart o 20 minuts.

Allà anàvem esperant... Pensàvem: "Cony, si que triga".

I ella em va mirar, no vam dir cap paraula,

sinó que va ser amb la vista

que jo vaig entendre perfectament que volia dir: "Mira, veus?"

Els Mossos creuen que tenen proutes proves,

però no han trobat l'arma del crim ni la roba que portava el sospitós.

(J. Roca) El Joan és una persona que feia de ferrer

i la seva especialitat era la forja.

Ell era el primer d'arribar al taller, sempre, perquè ho deia.

Una de les possibilitats que des del primer moment es van contemplar

és que el Joan, al treballar a la forja,

hauria cremat la roba que portava

i hauria cremat l'arma o qualsevol cosa

que pogués implicar-lo en la teòrica sostracció

que havia passat al seu domicili.

(Campins) Ho devia tirar allà dintre i es va fondre tot

i aquí ningú ha trobat res.

I ell va quedar ben tranquil.

El febrer del 2016, més de 5 anys després del crim,

se celebra el judici a l'Audiència de Barcelona.

Quan s'assenyala el judici,

érem molt conscients que hi havia una quantitat molt gran d'indicis

relacionats entre si,

però no tenim una prova directa

que portés el Joan Puigpey com a presumpte autor.

Havíem de fer entendre al tribunal

que no només havien de valorar tot allò que es pot veure,

sinó tot allò que no hi és i hi hauria de ser.

Per exemple, el Joan Puigpey...

mai va preguntar com anava el cas de la seva dona

al llarg dels 3 anys de la investigació.

El Joan Puigpey mai va preguntar

com havia mort la seva dona, què havia passat.

Mai.

(dona) Declara el tribunal del jurado

si considera culpable o no culpable al acusado Joan Puigpey Ferrés

de haber causado la muerte de Carme Blanch.

Votos a favor de la culpabilidad: 9.

Votos en contra de la culpabilidad: cero.

Culpable por unanimidad.

(Campins) Quan rebem la sentència,

ben bé... no sé com dir-ho, és com un descans,

però bé, d'aquella manera.

Perquè el que s'ha fet, i de la manera que l'ha matat i tot,

no té perdó de Déu.

(J. Roca) Les 9 persones van decidir que el tio era culpable.

Ell sabia que, si no hi havia proves,

això, tard o d'hora, s'acabaria arxivant.

El que no pensava és que nosaltres no desistiríem

i els Mossos d'Esquadra tampoc.

(dona) Respecto de la acusada,

declare probado o no probado el tribunal del jurado

si conocía que el acusado, Joan Puigpey Ferrés,

había acabado con la vida de su esposa Carme Blanch.

La Sandra, nosaltres teníem la percepció...

que havia participat d'una forma activa en l'homicidi,

però també és cert que érem molt conscients

que la càrrega probatòria que demostrés això

era molt, molt justa.

A aquesta unitat sempre li quedarà el dubte

de quin va ser el seu grau de participació.

És evident que no ho hem pogut demostrar.

(Campins) T'has anat acostumant que la Carme no hi és,

la Carme no és entre nosaltres...

T'ho has hagut d'empassar.

I, després, has d'acceptar-ho...

perquè, si no, això no et deixa viure.

Però el que mai, mai pots oblidar és el seu assassinat.

Ho tindrem a sobre tota la vida.

Joan Puigpey va ser condemnat a 19 anys de presó.

Els cosins de la Carme no només han patit la seua pèrdua,

també han hagut d'afrontar la traïció

de qui creien que era un bon amic

i mantenen el dubte de si la seua amant hi va participar.

Gràcies per acompanyar-nos,

tornem tan aviat com puguem amb una altra història de foscor.