All language subtitles for qvmwb

(campanades)

(campanades)

Com establir el principi d'aquesta història?

Un petit poble arran de mar, tancat entre muntanyes.

La frontera llepant-li les entrades.

Un degoteig constant de passos il·legals.

On començar la narració?

Han passat més de 60 anys

des que Walter Benjamin va creuar la frontera

resseguint senders clandestins encara calents

després del pas de tots aquells que fugiren en sentit contrari.

Eren temps difícils.

Temps en què es fugia d'una banda a l'altra, en dues direccions.

Aquesta història parla d'això.

O millor dit: de la història de la història d'això.

D'un home que, fa molts anys, s'escapa, creua la frontera

i, en arribar a un poble desconegut i tranquil en aparença,

no li permeten continuar endavant

i pren la sobtada decisió de suïcidar-se.

Va arribar aquí a Portbou,

es van allotjar al que era abans l'Estació... l'Hotel de França,

després es va dir Hotel Internacional,

i últimament Casa Alejandro.

Allò que diu "s'ha suïcidat un aquí, a la fonda".

Però bueno, sí, s'ha suïcidat i ja està.

El van treure i el varen enterrar.

¿Cómo fue? Unos dicen que si él mismo, con la...

¿Qué llevaba, cocaína?Morfina.

Morfina. Para su misma enfermedad.

Igual se tomó una porción, igual lo amenazaron los de la Gestapo.

Al voltant de Benjamin hi ha dos grans mites,

que són el mite de la seva mort i el mite de la seva cartera,

i l'obra que portava a la cartera,

que hi ha gent que ha intentat recuperar-la del Jutjat de Figueres.

Mi prima dice que se encontró con él, lo saludó,

que no llevaba ningún maletín...

Pero mi prima también era... muy... no sé qué nombre decirle.

No sé qué nombre se le da... Imaginativa... o así un poco...

Pero dijo que sí, que se lo había encontrado. En fin...

Que le dio mucha pena.

Y eso, que no llevaba el maletín.

Walter Benjamin.

Tal vegada la seva biografia forma part integrant d'aquesta història?

Podem establir, en tan sols unes línies,

una definició precisa d'aquesta persona,

que ha esdevingut el protagonista absent d'aquesta narració?

Sabem que Walter Benjamin va néixer a Berlín,

el 15 de juliol de 1892.

Jueu assimilat, com tants d'altres del seu temps.

Estudia en diferents universitats, es doctora "cum laude".

Escriu, es casa, té un fill, viatja, es divorcia, s'enamora..., fuig.

Filòsof, pensador, narrador, locutor, periodista,

crític literari, viatger...

Lo más interesante del pensamiento de Benjamin

es que no es clasificable, no es ordenable, no es riguroso.

Es por ello que no es un filósofo, no es un académico. Es un pensador.

L'any 1933, amb l'arribada dels nazis al poder,

Benjamin veu com s'ofeguen

totes les seves possibilitats de desenvolupament professional.

Abandona Alemanya i es trasllada a París,

d'on només marxa esporàdicament

per passar certes temporades a casa de familiars i d'amics.

Al llarg dels 7 anys que dura el seu exili,

es configura un dels moments més obscurs de la història d'Europa,

en què la tebiesa de les potències democràtiques

és incapaç d'aturar l'avenç imparable d'uns totalitarismes

que semblen destinats a triomfar de manera definitiva.

El juny de 1940, els nazis ocupen París.

Benjamin, apàtrida, jueu i vinculat als intel·lectuals d'esquerres,

es refugia al sud de França.

Allà projecta una sortida desesperada a través del Pirineus

que el conduirà a Portbou una tarda de setembre de 1940.

(campanades)

Portbou és, de sempre, no solament durant la guerra, una cruïlla,

el que en diríem en castellà "una encrucijada" de camins.

I als fets em remeto que hi ha fortificacions republicanes,

hi ha fortificacions franquistes, hi ha fortificacions dels alemanys.

Al poble, quan esclata la guerra, de seguida surten els dos bàndols.

A mí, cuando los rojos, asesinaron a mi padre.

¿Los rojos asesinaron a su padre?Sí.

Mi madre, a los 4 meses, se murió.

Y yo pasé a la España nacional, después.

Invadieron muchas casas, la mía fue invadida.

Me pidieron las llaves.

Y me preguntaron qué edad tenía.

Dije: "tengo 15 años y medio, voy para los 16".

Me dijeron: "Nosotros tenemos chavales de 14 años en el frente".

Digo: "Allí es donde pienso ir". Dice: "Ah, estamos de acuerdo".

Pero fui para el otro lado. Pasé para Irún.

Y me presenté voluntario.

Me habían quitado la casa, me la habían incendiado.

¿Y querían que fuese con ellos? ¡Los rojos! Esto era imposible.

Los italianos eran los encargados de venir a bombardear aquí.

Sobre todo la estación.

Y el acorazado "Canarias" bombardeaba desde mar.

Tuvieron que marchar prácticamente toda la gente del pueblo.

Aquí no quedó prácticamente nadie.

Va venir un dia el meu pare i em va dir:

"Anem cap a Cervera" --Cervera és a França--,

"que vénen els nacionals.

Ja han entrat a Barcelona i hem de marxar."

El primer que van fer l'exèrcit espanyol és entrar a casa meva,

robar tot el que hi havia a dintre,

i allò va ser Comandància Militar, Falange, i... durant molts anys.

Tota la carretera aquesta, de la part d'Espanya,

tot eren llums de cotxes i...

El que he dit abans, tartanes i tot això.

El que recordo és que aquí hi ha un precipici, bastant pronunciat,

i podies anar baixant pel precipici,

de la quantitat de cotxes que havien anat tirant.

I tanquetes, i camions..., i entraven sense res a França.

Portbou passa de ser una zona rica

a --després de la guerra-- a ser un poble destruït,

perquè també va sofrir els bombardejos,

perquè era un objectiu militar molt important.

És a dir, Portbou, el 1939, és un poble que sembla un cementiri.

Se suposa que Walter Benjamin travessa els Pirineus

la matinada del 25 de setembre.

L'acompanyen, en la seva travessia,

la senyora Gurland i el seu fill Joseph, de 17 anys.

Mentre avancen per l'anomenada Ruta Lister,

s'uneixen a un altre grup d'exiliades

amb les quals arriben a Portbou en algun moment de la tarda.

Benjamin carregaria un feixuc maletí

on duria el seu darrer i més preuat manuscrit.

Així ho explica, almenys, 40 anys després,

Lisa Fittko que, a les seves memòries,

es presenta com la persona que va fer de guia per als exiliats.

Las memorias, a mí, me hacen...

Las memorias de Lisa Fittko me hacen reflexionar

sobre muchos puntos, que he tratado de desmontar.

Primero, porque no se acuerda de aspectos clave.

Benjamin no llega a Banyuls; llega a Portvendres.

Portvendres está a unos 10 km, pero es montaña.

Es imposible que Lisa Fittko no se acuerde

de cómo llega a Portvendres, Walter Benjamin, y cómo llega a Banyuls.

O sea, Benjamin, según tus investigaciones,

llega por detrás de la vía, en la estación de tren

y se presenta a la estación de policía.

¿Para qué?Sí.

Para que le dieran algún papel que le tranquilizara --yo creo--,

sin dudar un momento de que iba a entrar en la boca del lobo.

Sin pensar que aquí había una influencia de la policía alemana.

Él pensó que la policía española no colaboraba.

¿Venían muchos refugiados a Portbou?Sí.

O sea, tenemos un pueblo con gente que venía a pasar la noche...

Venien una nit i marxaven.

Hi havia un control exhaustiu.

Qualsevol persona que arribava aquí a Portbou i no era coneguda,

se l'havia de controlar.

Ja de per si, i encara avui dia es fa,

tu saps que vas a un hotel i has d'omplenar una fitxa policial.

Cuénteme un poco esto.

Sí, quan arribaven fèiem el parte i ho havíem d'escriure en un llibre.

El passaport, el que portaven, el passaport, segurament.

I ho escrivíem, sí, sí. I havíem de pujar els partes a la policia.

"Portbou, primero de octubre de 1940.

"El hoy difunto Benjamin Walter debe:

"166 con 95 pesetas.

"Por una habitación y cena, 4 días habitación,

"5 gaseosas con limón, 4 conferencias telefónicas,

"farmacia, vestir difunto dos personas,

"desinfectar habitación, lavar colchón y blanquear.

"Servicio, sellos móviles, beneficencia."

En Colera encontramos a Juan Suñer Planas y Eva Rafregau,

una francesa, su mujer,

que en 1940 regentaban la Pensión Francia.

Cuando la guerra, al principio de la guerra, él trabajaba en Portbou.

Era cocinero, este hombre.

Y trabajaba en Portbou. Puso un hotel allí y él estaba allí.

Cuando la guerra, también el molestaron...

y pasó a la España nacional.

Juan Suñer, natural de Colera, veí de Portbou,

l'any 1940 regenta la Fonda de Francia amb seva esposa.

Negaron terminantemente que se suicidara,

porque dije: "¿Este hombre se suicidó?".

Y contestaron: "¿Suicidarse? No".

Este señor se puso enfermo.

Tenía ese jadeo, lo visitó un médico varias veces.

Suñer dijo: "Yo fui a buscar al médico, que le vio varias veces".

La otra imitaba el jadeo y dice: "No, no. Nurió de muerte natural."

Poc sabem del metge que, suposadament, atén Walter Benjamin.

Queda documentat que és ell, Ramón Vila Moreno,

qui firma l'acta de defunció el dia 27 de setembre.

Recuerdo que usted me contó que el Sr. Ramón Vila Moreno, el doctor...

Sí....vivía en el Hostal Comercio.

Sí, estaba en casa, sí. Estuvo 45 años.

Al rebut presentat pel facultatiu, el dia 28 de setembre,

sol·licita 75 pessetes per 4 visites amb injeccions,

presa de pressió arterial i sagnia al viatger Benjamin Walter.

El doctor Vila, antic metge del poble,

era un home ja gran que vivia a pocs metres de la Fonda de Francia,

a l'Hostal Comercio.

Tenia per costum viatjar a Figueres cada dijous

per passar la jornada amb la família del seu germà.

Eran dos hermanos.

Y los dos eran médicos.

Pero uno era muy listo y el otro... el otro nada.

(riu) El de Portbou nada.

Volvamos a este recuerdo que tiene de que el señor Vila

estaba los jueves en Figueres.

Sí, va anar a Figueres, sí, sí. Cada dijous anava a Figueres, ell.

Siempre.Sempre.

Per què aquest senyor va morir un dijous? Vostès ho saben?

Sí, un dijous.

I ell marxava, el senyor Vila, en aquest tren de les 10...

O a les 10 i mitja sortia un tren...

I anava a Figueres i venia amb el tren de les 9.

Des de les 10 del matí...Fins a les 9 de la nit.

O les nou i mitja del... quan arribava l'últim tren.

El doctor Vila, doncs, viatjava cada dijous a Figueres.

Sortia d'hora al matí i tornava amb l'arribada del darrer tren.

A l'acta de defunció figura, com a causa de la mort,

el terme habitual de "hemorragia cerebral"

i després: "según consta de certificación facultativa".

L'hora del decés: les 22.

Temps suficient per permetre al doctor, aparentment,

fer-se càrrec de la situació.

La causa de la mort en el certificat de Benjamin

és una hemorràgia cerebral.

Interpretar que aquell personatge, que aquella persona,

va entrar en un estat de coma per una hemorràgia cerebral,

és una opció que jo, sense més informació, i com a metge,

no la veig gaire clara, no?

Una persona que a la nit pren la decisió de suïcidar-se

i es pren 10, 15, 20 pastilles de morfina,

a les 7 del matí... les 9 del matí,

és imposible que estigui lúcid.

¿Y si hubiese sido algún otro sedante?

Algún otro de la familia de los sedantes.

Hauria entrat en somnolència molt abans.

Tots aquest sedants, estupefaents, morfínics,

o psicotròpics o psicofàrmacs,

et donarien un quadre de somnolència

i edema agut de pulmó en poques hores.

O sea que si Benjamin enfermó un miércoles a la noche, digamos...

Sí.

...el señor Vila no lo atendió durante el jueves.

No, no, no, això no.

¿Puede ser que lo haya atendido otro médico?

Jo no sé si el va atendre un altre... un altre metge.

¿Había otro médico en Portbou en esa época?

Sí, sí, sí... el doctor Gorgot, el doctor Gorgot.

El doctor Gorgot era... (riu)

era un hombre con mucho carácter.

Tenía mucho genio, este Pedro Gorgot.

Mucho genio tenia, ¡buuuu! (riu)

Pedro Gorgot, que havia estudiat medicina a Barcelona i París,

s'incorpora durant la guerra al bàndol nacional.

L'any 1940, assolida la victòria franquista, torna al poble,

on es converteix en una de les figures principals,

al costat de l'alcalde i del mossèn.

Fue muy buena persona.

Un hombre muy austero, muy inteligente,

que lo que no quería para él no lo quería para los demás.

¿Qué relación había entre el doctor Vila y el doctor Gorgot?

No eren molt... amics. No.

Incluso comían en el mismo hotel, el Hotel Comercio,

y se insultaban durante las comidas:

"¡Mira cómo come aquel glotón y no sé qué!",

me contaron un día.

Era la hostia. Daban siempre la greña.

¿Dónde vivía, el alcalde, en esa época?

¿El alcalde?Sí.

És que no me'n recordo de qui era l'alcalde en aquell moment.

Guixeres.Eh?

Ah! Era en Guixeres, és clar, sí. A davant de l'hotel.

A davant --mira, se'm posen els pèls de punta-- a davant de l'hotel.

¿Y dónde estaba la Guardia Civil?Al lado. Al costat.

¿Dónde estaba el Hostal Comercio?

L'Hotel Comerç estava sobre la Rambla.

¿A cuántos metros del hotel?

Aaaaa... no sé... a cien metres. Escasos.

S'hi reunia l'alcalde, els de Falange...

Tenien les reunions aquí, a la sala.

O sea, usted, en la misma sala, oye esta conversación,

en la cual dicen que se lo han sacado de encima.

Res més, eh!¿Quién era el jefe de la Falange?

En aquell moment, em penso que era el doctor Gorgot.

¿Cuál es el médico que atiende a Benjamin cuando se suicida?

Me parece que fue el doctor Gorgot.

Gorgot.

La senyora Gurland informa

que, havent passat el dia amb la policia, l'alcalde i el jutge,

va haver d'anar a buscar el mossèn

i va estar pregant amb ell, de genolls, durant una hora.

L'any 1940, el capellà de Portbou era mossèn Andreu Freixa.

És un home que...

--aquí es van fer barbaritats, van cremar l'església...--

però la gent de Portbou el van portar aquí a la frontera,

i se'n va anar a viure a França, exiliat,

perquè no li fessin mal i... i estigués protegit, vamos.

I quan va tornar es va portar molt malament amb algunes persones.

Llavores, quan va venir aquest senyor... aquest mossèn,

va trobar un dia el meu pare i li va dir, diu...

"A vostè, Peral, el faré...

el faré... el faré 'encarcelar', el faré tancar."

I jo: "Moltes gràcies, mossèn Andreu".

Pensi que si no hagués sigut per mi, i per moltes altres persones,

vostè faria temps que faria malves".

Además, era un dictador.

Lo vemos por sus triángulos que nos aparecen en estos escritos.

Imponía su voluntad a los demás.

Si una cosa no teníamos en Freixa era el don de la empatía.

El de ponerse en el sitio de los demás para intentarlos comprender.

No es la persona que se apiada de un grupo de refugiados judíos

que se escapan de Francia.

La piedad, la tenía muy mal entendida.

El capellà presenta un rebut de despeses

per una quantitat total de 93 pessetes en què s'inclou

"el pago por cinco años de alquiler de un nicho

"en el cementerio católico de este pueblo,

"donde se ha inhumado el cadáver de don Benjamin Walter,

"obra de la Iglesia, derechos parroquiales,

"monaguillos y una misa en sufragio del difunto".

El rebut ve encapçalat pel títol:

"Entierro de don Benjamin Walter. Que en paz descanse."

Aquí te pone que lo enterraron el día 28.

Pero es el mismo cura.

Però al llibre parroquial llegim:

"A 26 de septiembre de 1940, en ésta de Portbou,

"obispado de la provincia de Gerona,

"falleció don Benjamin Walter, de edad 48 años,

"natural de Berlín, procedente de Francia,

"casado con doña Dora Kelner,

"recibió la extremaunción y al día siguiente se le dio sepultura."

És a dir, el 27 de setembre.

En aquella època, enterrar un suïcida en el catòlic: impensable!

Escolta, impensable!

Estic segur que hauria vingut en Pius XII i tot a protestar.

I si hagués estat un suïcidi,

Mossèn Freixa no l'hauria deixat enterrar en terra sagrada.

L'hauria posat en els apartats que hi havia en els cementiris

on enterraven els apòstates, els maquis, els proscrits,

els suïcides.

(campanades)

Al rebut que presenta el fuster es cobren 313 pessetes

pels següents serveis:

"una caja mortuoria forrada de paño con varias aplicaciones,

"el trabajo del albañil de cerrar el nicho

"y 6 hombres para conducir al difunto al cementerio."

Els 6 homes que sembla que s'han contractat en la factura,

que serien els que el portarien, des de l'hotel,

fins al... al dipòsit del cementiri.

Jo anava de la mà de la meva mare a la plaça, al mercat,

i vam veure passar una camilla de fusta...

La veig, és una camilla d'aquelles antigues,

que fa 50.000 anys que ja no existeixen, gràcies a Déu,

que portaven en Lluís Privat i en Martí.

No recordo bé si es deia Martí o Martín.

Em sembla que era Martí.

I anava tapat, amb una manta o un llençol o algo,

i li va caure el braç.

Un d'ells va deixar la camilla a terra

i li va posar el braç a dintre.

I se'l van emportar.Cap al cementiri.

O varen tenir molta pressa per enterrà'l

perquè no se'n parlés gaire,

o si haguessin seguit més o menys el que s'havia de fer,

hauria sigut el que he explicat abans:

deixar-lo al dipòsit, mirar si hi ha família...

Però, és clar, tot això, en els anys 40, no sé com podia funcionar.

Però jo crec que si es va fer tan ràpid,

devia ser perquè era una cosa que no interessava que s'allargués gaire.

Devia fer poc que estava mort, perquè si li cau la mà,

no estava rígid encara...

És clar! Devia fer poc, devia ser aquella nit, o unes hores abans.

Això ho he anat pensant jo després. Però li va caure la mà.

No sé si va ser en Lluis o en Martí que li va agafar la mà

i l'hi va posar a dintre.

Este hecho está lleno de irregularidades.

Irregularidades en cuanto... vemos ya el Registro Civil,

que no se ha cumplimentado todo en su momento,

que el nombre del juez nos viene a posterior, que no tiene lógica.

Irregularidad en cuanto a la hoja parroquial.

Irregularidad en cuanto a que no coinciden las fechas.

¿Nazis en Portbou? !No!

¡No!

¡Nazis en Portbou, no! No había, no.

Que yo sepa, no había nazis en Portbou.

¿Estaba la Gestapo en los años 40 en Portbou?

Sí, sí, camuflada.

Camuflada.

Camuflada com una agència d'aduana, com una transportista.

La Gestapo hi era, eh!

Yo oí decir que si estaba en la tienda de al lado...

Lo que es el supermercado éste de Pous.

En el Congesta, que ahora hay un...

Es un edificio de pisos.

Se jugaba más que en Montecarlo.

Los alemanes hacían razias allí,

lo vendían y se lo jugaban en la Congesta.

Hablamos de la Gestapo, no de soldados alemanes normales.

¡No! Hablo de la Gestapo. La Gestapo era la que mandaba.

Usted y Juan, ¿érais amigos?

Sí, yo era muy amigo de él. ¡Sí!

¿Qué tipo de gente iba a la Fonda de Francia en los años 40?

Jo això sí que no... no l'hi puc dir.

Sin embargo, estaba a 20 metros de vuestro hotel.

Sí, sí.¿No recuerda la clientela?

No, no. La clientela d'allà no. Això sí que no l'hi puc pas dir.

Pues entraban muchos alemanes que venían a comer,

porque se comía estupendamente.

Tenía fama de hacer --fíjate tú, qué barbaridad!--

las patatas fritas mejores de la provincia de Girona.

El Suñer, el dueño del hotel.

Tenía una especialitad, mira, le dieron esta categoría.

Yo las encontraba igual, pero bueno...

Alguien me dijo que en el pueblo se comentaba, en esos años,

que la señora de Suñer tenía relaciones con los alemanes

en cuanto a información...

Això s'havia dit, que hagués pogut ser una confident,

o sigui, una col·laboracionista, diguem-ne.

És possible. És possible.

¿Qué pasa con Suñer a medida que pasan los años?

Suñer se va a Venezuela cuando acaba la guerra,

pero se va por una razón,

por la misma razón que se van los alemanes

buscados para ser juzgados en Nuremberg y en otros sitios.

Se les paga un dinero enorme...

Su vida está en peligro,

porque las autoridades francesas lo reclaman.

Reclaman a estas personas y tienen que ser juzgadas.

De allí que él tenga que esconderse.

Per esconderse... por esta razón.

Benjamin se suicidó en la Fonda de Francia,

que estaba Juan Suñer, ¿no?

¿Es verdad esto? ¿Se acuerda?Sí que me acuerdo.

¿De qué se acuerda? ¿Qué pasó? ¿Qué pasó?

No lo sé. No sé. No sé lo que pasó.

No lo sé.

Claro, era un extranjero... Esto era asunto de la policía.

Fue la policía la que intervino en todo aquello.

Aquí l'hoteler, com era la seva obligació,

va donar compte a la policia,

i la policia va baixar, per...

El que va passar... hi ha moltes versions, eh!

La policía, ¿qué hizo?

No sé, no sé, no sé, ¡no sé yo!

Yo no... yo no... ¡Yo qué sé yo!

Yo trabajaba en lo mío y no... no sé nada, yo.

¿Usted cree que hay todavía miedo de hablar de este tema?

Tants anys... jo em penso que no.Tantos años después.

Perquè tots els que hi eren tots són morts.

Aleshores, Walter Benjamin creua la frontera una tarda de setembre,

acompanyat d'una dona i el seu fill.

Guiats per una senyora que ignorava el perill que implicava,

en aquells moments i en aquelles circumstàncies,

l'arribada a Portbou d'un grup de refugiats

entre els quals es trobava un home malalt.

En arribar, se'ls impedeix continuar el viatge.

Es parla de noves disposicions.

No hi ha rastre documental, en aquest aspecte.

Després d'una angoixant discussió al post de policia,

se'ls permet finalment passar la nit al poble

per tal d'esperar el matí següent, moment en què seran deportats.

S'ignora de quina manera van anar a parar a la Fonda de Francia,

però consta que és allí on s'hostatgen.

Els testimonis es confonen.

La documentació existent presenta certes contradiccions.

S'insinua la presència policial.

S'arriba a parlar, fins i tot, d'una certa visita...

que fan uns policies a l'habitació d'en Benjamin.

La documentació oficial és cauta.

S'omet la presència de les dones i el moment de la detenció

i es dóna a entendre que el viatger estranger hi arriba sol

i, en caure malalt, és atès pel metge local...

que, finalment, certificarà la seva mort.

El metge, possiblement, ni tan sols es trobava al poble...

i, si hi era, difícilment hauria pogut atendre el malalt...

amb tanta diligència com la que recullen els papers.

I l'hotel... L'hotel.

La presència d'un grup tan nombrós en un lloc tan singular

no podia passar desapercebuda.

Era el moment del negoci.

Una bona paga i tot podria solucionar-se.

Començava a gestar-se la sortida.

I, sense saber ben bé com, ni per què, Benjamin emmalalteix.

Desesperat o no, assaltat pels seus propis dolors o impacient,

decideix o no decideix, agafa o no agafa, pren o no pren,

algunes càpsules de la suposada morfina.

Benjamin mor el matí següent, o un dia després, o dos;

l'enterren el 27 o el 28;

li cobren 5 nits d'hotel i un sopar

i es col·loca el seu cos cara al mar.

Els seus acompanyants, tots, sans i estalvis,

reapareixen a Lisboa, la tarda del 30 de setembre.

¿Cuál es vuestra fuente de conocimiento histórico

sobre el hecho del suicidio?

La fuente de conocimiento histórico es la senyora Gurland.

La carta de la senyora Gurland.

La senyora Gurland escriu una carta, amb data de l'11 d'octubre,

en què informa sobre els fets.

Tot i l'existència d'altres testimonis,

tots ells semblen remetre's al proporcionat per la senyora Gurland.

Ella és l'únic testimoni directe de l'agonia i la mort de Benjamin.

En el seu escrit relata que Benjamin li va lliurar una postal

que s'acabaria convertint en la prova de la seva vocació de suïcidi.

No estoy poniendo en duda la autenticidad de las versiones,

estoy preguntando si existe algún original

que pueda demostrar el suicidio de Benjamin.

(tradueix a l'alemany)

No tenim ni una prova que es va suïcidar.

Qui ho va dir? Chi lo sa?

Entonces todo este tema del suicidio

es, a tu entender, un gran --entre comillas--, error histórico.

No dic que sigui un error,

només dic que algú aporti una sola prova que es va suïcidar,

la qual cosa no li treu mèrit, a la gran personalitat.

Però una sola prova... una sola.

El suïcidi mai consumat, convertit en l'argument definitiu.

Podríem continuar ordint la història de l'etern suïcida,

del dèbil melangiós a qui la vida juga males passades.

Arribant sempre tard... o massa d'hora.

En arribar a Lisboa les notícies es multipliquen.

No deixa de fer-se estrany

que els testimonis presentin llacunes

en el mateix moment d'expressar-se, tan proper als fets.

S'arriba fins i tot a insinuar

que els esdeveniments podrien haver succeït en dates diferents.

Però, qui és el testimoni original? Quina és la primera mirada?

Emmarcar, dirigir, discernir entre l'original i la repetició...

un intent fatu, ho sé, destinat al fracàs, també ho sé,

ho vaig saber sempre...

Els testimonis s'escolen entre els dits, cauen l'un darrere de l'altre.

Abans, fins i tot, de poder mirar-los.

Voldria veure els ulls que ho van veure, sentir el moment històric,

encara que fos tan sols pel seu reflex.

Una cambra fosca, un negatiu que, a punt de revelar-se, es vela.

Una capa grisa que ho dilueix tot.

Però d'una cosa estem segurs:

Walter Benjamin va morir a Portbou algun dia de setembre, sol...

Després vingueren les engrunes, les engrunes que es reparteixen...

Res més...

"Un home que mor als 35 anys és, en cada punt de la seva vida,

un home que mor als 35 anys".

Aquesta mateixa frase, que no té cap sentit a la vida real,

esdevé incontestable davant de la vida que és recordada.

No pot representar-se millor

la naturalesa del personatge novel·lesc.

Indica que el sentit de la seva vida

només es posa de manifest en la seva mort.